cinco años sin calcetines

11.09.2009 Som així, senyora

Quan de bon matí va passar el «recaptador» a cobrar un cop més el preu abusiu de la boia, li vam dir que ja es podia quedar amb ella que nosaltres piràvem. Vam endreçar, recollir i plegar tot el que calia endreçar, recollir i plegar i a les 11 érem a punt de salpar. Com que bufava una mica de vent, un cop més vam decidir usar les veles des del principi i oblidar-nos del motor. Desafortunadament, un dels vivers de musclos que tan abunden per aquí és va creuar en el nostre camí i vam donar-li un petó, pertorbant la pau de tan pacífics mol·luscs; mentrestant sonava el timbre del nostre flamant telèfon amb una trocada, com més tard vam esbrinar però que el petit accident no ens va permetre atendre, de la nostre amiga Elena; sense més incidents i essent indubtablement els primers que, des de la guerra civil, respecten la limitació de velocitat dins el port de Maó a 3 nusos, vam arribar a mar obert. El vent era inconstant i l’onada emprenyadora, de manera que vam tardar quasi 4 hores en navegar les 10 milles que ens separaven del nostre destí, el Fondejador de Ses Llanes, a l’Illa Colom de Menorca, on hi ha boies gratis!!. Quan entràvem al recés de l’Illa Colom, vam rebre des de l’Empordà una trocada de la meva fillola i del meu germà gran; ha passat tant de temps que em va costar reconèixer la seva veu i em vaig posar tan nerviós que em tremolaven les mans. Sigui pels nervis, sigui simplement perquè no era el nostre dia, la maniobra d’agafar una boia a vela va ser memorable: vam haver d’intentar-ho quatre cops, contribuint al sa entreteniment dels altres vaixells del fondeig. Però vam perseverar i finalment ho vam aconseguir. Som així, senyora.