27.02.09 RIVALITAT REGIONAL
27 febrero 2009 a las 1:35 | Publicado en diario | Deja un comentarioEtiquetas: 7 hores de bus, Barça! Barça!, castellà amb accent cubà, Eos, gent amable, gratacels de fang i pedra, Jean Paul Gaultier, Real Madrid, Sana'a, Talula
Ahir els nostres amics suecs del Eos es varen oferir a adoptar temporalment a la Suri (la nostra gossa marinera, terror de corbs i mascarells que volen aterrar sobre el Talula) i a vigilar-nos el vaixell; de manera que hem canviat els nostres plans: farem un viatge quasi llampec a Sanaa, la capital del Iemen del nord (i avui dia de tot el Iemen), per visitar els mil·lenaris gratacels de fang i pedra; hi anirem amb bus per agafar el tast del país (teòricament 7 hores, la realitat ja us la farem saber).
Per tant, avui hem dedicat el dia a fer les gestions oficials necessàries a cop de bus: visats, permís de la policia per viatjar i tiquets d’autobús. Moure’s per la ciutat, en principi, no és fàcil: excepte comptades excepcions, el seu anglès és comparable al nostre àrab, i a la dificultat de l’idioma cal afegir-hi la de l’escriptura; no obstant, totes aquestes dificultats queden més que compensades per la amabilitat de la gent: els pocs que ens entenen ens escriuen en àrab el que cerquem i només hem d’anar ensenyant el paper perquè la gent ens indiqui on anar o, fins i tot, ens pari els bus que ens convé. Per cert, aquesta dificultat idiomàtica ha quedat mitigada ocasionalment per un fet pintoresc: un parell de cops, desprès d’estar forcejant amb anglès i àrab sense avançar un pam, l’interlocutor ens ha demanat d’on veném i, al saber que érem espanyols, ha dit: ‘Ah, bueno’ i s’ha posat a parlar en un correcte castellà amb accent cubà. Ja veieu, malgrat el que es diu ara, no tot era tan dolent darrera el teló d’acer.
Acabarem la crònica d’ahir dient que avui hem de matisar la nostre eufòria barcelonista d’ahir; com si ells mateixos haguessin llegit el que vam escriure, tant el que ens ha venut els bitllets d’autobús, com el que ens ha venut el pa, ens han fet saber que ells eren del Real Madrid i al principi, mig en broma mig en serio, en la nostra categoria de barcelonins, no ens volien servir.
Això ha quedat compensat per una nombrosa família, amb tot de dones desafiant a n’en Jean Paul Gautier (cobertes de negre, excepte la mirada) que s’ha amorosit de la Laura i que ens han acomiadat des del moll quant tornàvem cap el Talula al crit de Barça!, Barça!(sic). I demà, si Déu plau, cap a Sanna….
26.02.09. EL PROCESO
26 febrero 2009 a las 22:17 | Publicado en Diario de a bordo | 2 comentariosEtiquetas: acto cotidiano complicado, bañera, complicidad de las sombras, ducha, en puerto, higiene, miradas, mujer en un país musulmán, Suri
Una mañana más y Suri nos despierta con su habitual sinfonía «ladrido para espantar cuervos». Me levanto, desayuno y decido limpiar la bañera que en estas últimas semanas, ha adquirido una tonalidad rosácea.
Mientras, mis pensamientos se dirigen a cómo hacer para ducharme.
Estamos a 50 metros del muelle de los pescadores. Transitan todo el día y a todas horas.
Hasta el día de hoy, una ducha suponía bajar la escalera de popa y realizar la operación. Luego, en la bañera y con un poco de agua dulce, se acababa el proceso.
Pero no, ahora lo que suponía un acto cotidiano y sencillo, supone un problema grave.
Pero ya lo tengo todo planeado. De esta noche no pasa.
Al atardecer y aprovechando la complicidad de las sombras, empezaré con ayuda del cubo y entre telas que colgaré previamente por la cubierta, a lavarme el pelo. Luego será cara y extremidades y finalmente, cuando la oscuridad me envuelva completamente y en cuestión de pocos minutos, llegará el lavado del tronco.
Suena exagerado pero os aseguro que las miradas de estos hombres hacia mi cuando rondo por la cubierta, hace que se me quiten las ganas de realizar un acto que les pueda resultar una agresión hacia sus costumbres e ideas.
25.02.09. CONSECUENCIAS DE UN ESCOTE
25 febrero 2009 a las 22:13 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: desastre evitado, escote, Kiribati, miradas, mole de 30 m, Talula, tripulación del pesquero
Kiribati está a punto de levantar ancla. Nosotros estamos detrás de ellos esperando. Salen. Mientras, un barco de pescadores intentan abarloarse al muelle. No lo consiguen. Con motor a fondo hacen marcha atrás. Kiribati da media vuelta y los esquiva. Nosotros no tenemos la misma suerte. Con el ancla a medio sacar, una mole de 30 metros apunta a toda velocidad hacia Talula. Dejo el ancla y rápidamente, empujo con todas mis fuerzas a ese barco. Mientras, toda la tripulación del pesquero queda paralizada. Nadie hace nada. Están como hipnotizados. Les grito para que reaccionen y empujen también pero no hace efecto. No entiendo nada pero sigo empujando.
Finalmente y gracias a que Joan Antoni hizo marcha atrás y luego marcha avanti a todo gas, evitamos lo que hubiera sido un desastre para el Talula.
Por la tarde sigo pensando porqué nadie hizo nada y de repente, me di cuenta que yo solo llevaba una camiseta con un poco de escote que al agancharme y empujar su barco, ellos pudieron entreveer algo.
24.02.09. ADEN-ALINA
25 febrero 2009 a las 14:43 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, adrenalina, cercar la veritat, dhow, discoteca islàmica, galimaties, madrugada, susto, Talula, tauró enfarinat
Primer dia sencer a Aden; hem fet les coses més urgents al Talula (canvi oli i filtres després de tant de motor), Internet (un desastre, una hora per enviar un missatge), hem anat a sopar a un restaurant a prop del mercat (res de forquilles per menjar el suposat tauró enfarinat) i per acabar, una cervesa al mateix club que ahir ens va donar la murga durant quasi tota la nit. És un lloc singular: les dones que a l’exterior son ombres negres, aquí van amb escots i shorts; es fumen narguiles, hi ha tota mena de licors i un músic molt dolent que canta cançons irreconeixibles fins que no arriba la hora disco-islam. Parlem amb un senyor força mamat que no ens vol dir la nacionalitat (diu que és de l’Orient mitjà), que odia als Shiites i que li assegura a la Laura que és molt afortunada i que, ell i jo, a la nostre edat, tenim que cercar la veritat. Un galimaties d’home.
Malgrat els diners gastats, el club no perdona i, quan ja estem dormint, torna a regalar-nos amb el seu pop musulmà a tota llet.
Com no podem passar una altre nit així, aquest matí hem canviat el fondeig per allunyar-nos del club dels 1001 decibels. A mitja operació se’ns creua un dhow que fa maniobres com un posseït: tot gas endavant, tot gas endarrera; ens va de poc que no ens envesteix per davant i, en la conseqüent maniobra per esquivar-lo, ens va de encara menys de no encastar-nos contra el moll. Una bona dosi d’adrenalina de bon matí; afortunadament ni els dits de la Laura ni el Talula han sofert cap mal.
24.02.09. ARRIBATS A IEMEN
24 febrero 2009 a las 20:48 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, Boulevard de los Piratas, discoteca islàmica, Estado Mayor de la Defensa, FFAA, minarete, pizza, qat, sobreviure, Talula, wadis
Després de sobreviure al trànsit pel » Bulevard dels Pirates», ja som a Aden, antiga capital del antic i comunistillo Iemen del Sur. En teoria ja només ens quedarà el trajecte d’Aden a Bab-el-Mandeb per preocupar-nos dels bucaners, però això serà d’aquí a uns dies. Les primeres impressions són d’un país àrab, àrab; ja ens estendrem sobre el particular en el seu moment.
Mentre ens acostàvem a la costa del Iemen, les aigües s’anaven fent més i més verdes, com si ens apropéssim al desguàs d’un gran riu; però per aquí els rius, precisament, no abunden, ni petits ni grans, només els wadis, que són els secs.
La primera imatge de la ciutat és força pintoresca: barris escampats sobre muntanyes força abruptes i rocoses i totalment despullades de vegetació, amb minarets de mesquites despuntant sovint.
Vam visitar les autoritats (cada oficial, aduanes, inmigració, te un matalás al costat de la cadira per jaura quan no fa anar el bolígraf), vam canviar ‘dopers’, pel que va caldre fer una petita excursió amb un taxi (un cotxe que queia a trossos, fort contrast amb els 4X4 nous de trinca d’Oman), el conductor del qual estava mastegant mecànicament un grapat de qat (una planta narcótica que masteguen per aquestes latituds, com per altres masteguen betel); malgrat això semblava força despert .
De tornada al Talula, vam menjar una mica de pizza, cortesía pels Kiribatis, i ens em vam anar a dormir molt d’hora, doncs no ens aguantàvem els pèts.
Però el desitjat descans no va arribar: primer va començar a bufar tot el vent que havíem estat demanant durant una setmana i no ens havia estat concedit; després va obrir les portes una espècia de discoteca islàmica, davant per davant del Talula. Van estar tocant els darrers èxits del pop sunní i chiita, a 120 decibels i fins a altes, o més aviat, petites hores.
Avui vull acabar donant les gràcies a les nostres FFAA que, un cop més, ens han demostrat com es preocupen pel personal. Molts de velers transitant per aquestes aigües es posen en contacte amb les autoritats dels seus respectius països per tal que els informin de les forces que aquí tenen destacades i de com posar-se en contacte amb elles; habitualment reben respostes útils i informatives, en el pitjor dels casos amb telèfons i noms de contacte. Nosaltres també vam escriure al Ministerio de Defensa, però la única resposta que hem rebut és un breu mail dient que el nostre ‘cas’ (?!) havia estat passat al «Estado Mayor de la Defensa»; francament, no sé si ens acollonen o és que, a les esferes oficials, el «Estado Mayor de la Defensa» és un eufemisme de paperera. En fi…
24.02.09. LLEGAMOS
24 febrero 2009 a las 1:10 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: cada vez más cerca de casa, cambio de aceite, Eduardo, impresionante llegada, internet, Marco, música árabe, pizza
llegamos ayer por la tarde. Rápidamente vino un amigo a explicarnos de todo un poco (información que siempre se agradece cuando llegas a un nuevo país) y luego, llegaron los italianos (Marco y Eduardo) para recoger las fotos que le hice (tienen un pub en Milán y cada año navegan 6 meses y los otros los trabajan) para ampliar y colgar en su Pub. Luego cervecita más pizza hecha del día por Eduardo y a dormirla. Pero a eso de la medianoche, empezó a sonar música árabe tan fuerte que el camarote vibraba (no exagero) hasta que el muecín llamó a la oración del alba, momento en que los otros se dignaron en apagar la música.
Y que decir (aún no he bajado a tierra), que esta mañana ha tocado cambio de aceite y esta vez ha sido un éxito (no me lubricó la cara como la última vez en Sebana Cove), limpieza de cubierta llena de sal y arena y revisión de motor.
Esta tarde bajaremos a dar una vuelta y yo intentaré buscar un internet para enviar las fotos si es que Marco me pasa el memory que le dejé ayer.
Y nada, que la llegada fue impresionante. Montañas desérticas, acantilados desafiando a las olas que rompían con fuerza, pequeños pueblos regados por las laderas de las ya mencionadas anteriormente y rematadas con sus respectivas mezquitas y éstas a su vez, con sus estilizados minaretes. Todo un conjunto que me hizo sentir cada vez más cerca de casa
23.02.09. LLEGANDO A ADEN
23 febrero 2009 a las 9:10 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, adobe, barco de guerra, Blue Water Rallye, Boulevard de los Piratas, canal 16, delfín, helicóptero, Mil y Una Noches, objeto sospechoso, Sana'a, Suriaquillas, Talula, Yemen
suri la perra en posición de vigilancia
sson las 9:15 de la mañana y sólo faltan 25 millas para entrar al puerto de Aden.
después de 6 días y 5 noches la verdad es que como siempre, tengo ganas de llegar y poder dormir la noche entera. Especialmente después de un recorrido como éste, donde, las guardias, han sido inacabables ya que teníamos que estar alerta a todas horas aunque sin luna, poco se podía ver. Pero bueno, esto de ir con dos barcos más y uno de ellos, con un buen radar, hacía que te pudieras relajar pero siempre con el oído atento por si llamaban por la radio para avisarte de cualquier «objeto sospechoso» o para oir a los barcos de guerra que operan por la zona y que no paran de dar instrucciones, o a los mercantes cuando son atacados, pobres, o a los veleros de la Blue Water Rally, que van por el medio del corredor, sin luces y cuya posición geográfica es un secreto a voces y que no paran de llamar a los barcos de guerra cuando divisan algo en el horizonte que para el caso, puede ser una barquita, un delfín saltando o la torre de un mercante.
Esta mañana otro mercante ha llamado por el canal 16 para decir que estaba siendo atacado por 6 barcos. Se pone la piel de gallina cuando oyes al capitán con voz quebrada llamando al helicóptero y ayer, un mercante que el día anterior estaba siendo atacado esta vez por tres, ha llamado para decir que finalmente, había sido secuestrado. Qué la tripulación estaba bien y que él ya no gobernaba el barco. Evidentemente, la posición no la pudo dar. Durillo!!.
Y esto ha sido el bulevard de los piratas.
Un a vez en Aden,probablemente estremos una semana ya que Joan Antoni quiere visitar Sana’a (la capital de Yemen)y ver sus rascacielos de adobe de más de 1000 años. Yo me quedaré en el Talula ya que alguien debe vigilar el barco (orden de capitanía) y cuidar a Suriaquillas claro está. Si puedo y cuando Joan Antoni regrese, intentaré ir con alguien ya que es uno de los lugares que desde hace muchos años he querido visitar. La ciudad de las Mil y una Noches. Y sino, otra vez será.
23.02.09. A PROP D’ADEN.
23 febrero 2009 a las 6:07 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, ¿paranoia?, Blue Water Rallye, canal 16 VHF, coalición, día tejeril, helicóptero, Kiribati, Madinat Ash Sha'b, mercante, piratas, skiff, Talula, Yemen
La crònica d’esdeveniments d’ahir és també notable. Destaca el missatge pel 16 de VHF del capità d’un mercant comunicant a les fragates de «la coalició» i a tothom que volgués escoltar, que el seu vaixell havia estat pres pels pirates. Els 22 membres de la tripulació estaven bé, deia, però ell ja no manava. El nom d’aquest mercant crec que és Santana i podria ser el mateix que va reportar ser hostilitzat el dia abans per diverses llanxes. Des del missatge per ràdio no n’hem sabut res més.
A banda d’això, el nostre petit grup ha rebut la visita en tres ocasions d’un helicòpter (no el mateix), el quals s’han acostat molt, especialment al Kiribati, probablement cercant indicis de pirates o rastres de sang sobre coberta. També en plena nit s’ha sentit el missatge d’un altre mercant dient que estava essent atacat per diverses llanxes.
Com veieu la mescla d’amenaces reals i paranoia està fent el seu agost per aquestes latituds, especialment entre els velers del Blue Water Rallye que, essent tots ells molt rics, van més juntets i espantats que ningú, es passen el dia cridant als vaixells de la coalició perquè veuen «skiffs» amenaçadors a l’horitzó, i es neguen a donar la seva posició, no foren a delatar-se. Aquesta és una regla força general: quan més rica és la gent, més por te de que la robin; perquè serà?.
En qualsevol cas, en aquest dia Tejeril, hem deixat ja la seguretat del corredor per dirigir-nos amb un rumb més directe a Aden. Som a unes 30 milles del nostre destí i ja podem distingir entre boires la costa del Iemen. Si tot va bé, aquesta nit dormiren d’una tirada al port de Madinat Ash Sha’b, el nom d’estar per casa d’Aden.
22.02.09. A UN DÍA Y MEDIO
22 febrero 2009 a las 20:44 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: a motor, Aden, helicóptero, mamita, muy buen humor, paranoia, patera, piratas pero caballeros, Talula
sólo deciros que ya estamos a un día y medio de Adén. Si todo va bien y no nos cogen los piratas (es broma), mañana por la tarde llegaremos con los otros dos barcos.
Por aquí pues tirando de motor ya que no hay viento.
Por cierto, ayer por la tarde pudimos contemplar a primera vista como un helicóptero inglés y dos super lanchas que bajaron de la fragata, perseguían a una patera somalí que llevaba al menos a 10 personas a bordo. Éstos últimos pasaron a 15 metros por la proa del Talula. Saludamos y saludaron. Piratas pero caballeros. Fueron interceptados pero ya no pudimos ver claramente si los detuvieron o los dejaron continuar su camino.
En fin, más «poca feina» que no otra cosa me parece.
Por la radio, los mercantes y los veleros tal como ven algo moverse por el horizonte ya llaman a los militares. A nosotros ya nos han cruzado tres barquitos de los presuntamente sospechosos y la verdad es que no son más que pescadores que son acosados por una flota internacional y por la histeria de otros barcos.
No digo que no haya piratas (todo este despliegue es por algo y además, es muy caro) pero repito, me parece que hay más de paranoia que no realidad.
En fin, como dice otra persona, cuídate de los piratas de cuello blanco, gordos, enjoyados y sudados. Esos si que son peligrosos y difíciles de esquivar. Ánimo.
Pues eso, besos a todos. Hoy estoy de muy buen humor. Gracias.
22.02.09. ACCIÓ AL BOULEVARD
22 febrero 2009 a las 6:01 | Publicado en Diario de a bordo | 1 comentarioEtiquetas: acció, acción, barco de guerra, bostezo, Boulevard de los Piratas, Constantino, Drake, Eolo, explosiones, F238, Greenwich, Guantánamo, helicóptero, iraquís, keniatas, patera, piratas, prácticas de tiro, proa, rusos, saudis, skiff, Somalia, Talula, VHF, Yemen
Ahir, durant el matí, vam tenir la que comença a ser rutina habitual al Bulevard: un vaixell de càrrega dient que era «atacat» per varies llanxes a cada costat; diversos velers que advertien d’un «skiff» visible a l’horitzó (!?) s’aproximava ràpidament a ells,…
Però a l’hora baixa, com diuen a ses Illes, vam tenir el «privilegi» de contemplar acció real. Primer vam començar a sentir explosions i vam poder constatar que un dels vaixells de guerra (n’hi ha diversos: a banda de l’espanyol que fa dies que no veiem, n’hi ha un d’anglès, un de Malàisia i un de ianqui), s’havia distanciat una mica del corredor i estava fent pràctiques de tir real!!!; afortunadament no ens va agafar a cap de nosaltres com a blanc, tot i les nostres visibles veles blanques a poca distància d’ell.
Unes hores més tard i coincidint amb un intens intercanvi de missatges per la VHF, vam veure un altre vaixell de guerra, o potser el mateix, el F238 anglès, que s’acostava per l’altre costat i iniciava unes maniobres. Les maniobres, vam poder veure, consistien en posar dos llanxes ràpides a l’aigua i fer enlairar el súper helicòpter que porten al darrera. Mentrestant un petit vaixell de fusta local, amb un foraborda i 7 o 8 persones dins ens va creuar per la proa; nosaltres els vam saludar amb la mà i ells van contestar. Tenia tota la pinta d’una patera portant gent de Somàlia a Iemen.
Però no, eren pirates, o al menys presumptes pirates, ja que vam veure que les dues llanxes ràpides i l’helicòpter iniciaven una frenètica persecució de la nostra «patera», a la qual van empaitar i parar un parell de milles enllà de nosaltres. Mentrestant la F238 també es dirigia cap el nucli de l’acció. Malauradament no us podem dir com va acabar el tema, doncs binoculars i tot, no vam poder distingir si van pujar els pateristes-pirates a bord per deportar-los a Guantánamo, els varen executar sumàriament o simplement, van veure que eren èmuls d’en Drake i els van deixar marxar. Si ens assabentem del final us ho farem saber.
Pel demés, l’Eolo es segueix fent el suec i en Constantino quasi no para. Ah! i ja hem retardat els rellotges una hora més, Greenwich +3, de manera que ara anem sincronitzats amb els russos, els keniatas, els saudis i els pobres iraquians, si es que en queda algun amb rellotge.
PD: por mi parte sólo decir que hice todo lo posible para hacer un documento fotográfico de la huida/persecución de los presuntos/pobres piratas.
Cuando nos atravesaron por la proa, yo estaba allá haciendo fotos, pero el movimiento del barco hizo que perdiera el equilibrio un par de veces y por tanto, como no, las mejores tomas. Pero constancia de todo hay e incluso yo diría del saludo.
Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.
cinco años sin calcetines 