19.04.2005 De “Tubabs” a “Gallegos”

19 abril 2005 en 19:43 | Publicado en Empezamos | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Fa tant de temps que no teniu notícies nostres que potser alguns us pensàveu que ens havíem perdut. El que passa és que em costa molt posar-me a escriure, però quan m’hi poso…; o sigui que prepareu-vos.
La darrera crònica va ser des de l’illa de La Palma, just abans d’encetar les festes de Nadal. D’allà varem navegar cap a La Gomera, per fer-la servir (a imitació
d’en Colon) de punt de partida per a la singladura atlàntica. Aquesta illa va resultar una altre bona sorpresa: paisatges esplèndids i variats, amb un parc
natural ( Garajonay) que sembla que estiguis a una pel·lícula d’aquestes del Senyor dels Anells; una gent amable i tranquil·la que es marquen cantades a manera de Jam Session canària i, què mes es pot demanar, bones especialitats culinàries (coneixeu l’almogrote?).
Després de preparar be el Talula, el dia 9 ens varem aprestar a fer el sal cap a l’Àfrica Tropical i salparem amb bon vent. Amb un Talula que cada cop coneixem millor  una supermarinera que cada cop domina mes el tema, anàvem follats, esparracant l’aigua, però a 90 milles al sud de La Gomera varem descobrir que les sentines tenien mes aigua de la aconsellable; com que no teníem clar per on entrava, varem decidir ser prudents i girar cua cap el nord. Un cop a la Gomera dedicarem uns dies a localitzar  l’entrada d’aigua i a fer el que varem poder per
tenir-la controlada fins que es podes solucionar del tot ;  tot seguit varem tornar ràpidament a salpar: s’acostava una borrasca pel nord que, si ens atrapava, ens podria donar problemes.
La travessa fins a Senegal, que va durar 7 dies,

va tenir una mica de tot, incloent un parell de dies de Harmattan (vent del desert) que ens va deixar el Talula i a nosaltres amb pols i fang fins els plecs de l’estòmac. Varem arribar a Dakar la

vigília de la festa de l’anyell (crec que en diuen Tabasquin; son musulmans) que, empalmada amb el cap de setmana i amb no se quines altres festes (cosa en la que semblen força experts), va constituir un pont que ens va tenir la ciutat paralitzada 5 dies. Un cop acabades les festivitats varem poder fer les gestions burocràtiques
(formalitats d’entrada i sol·licitud de visat per Gàmbia) i de supervivència (compres i reaprovisionaments) necessàries. Mentrestant varem estar-nos fondejats a la platja de Gorée, una platja amb molta porqueria, fet del que, malauradament, no ens em varem adonar fins massa tard, es a dir, fins
després d’haver fet el primer dia un bany “reparador” i, creiem nosaltres,” higienitzant”.

Aquest és el lloc típic on fondegen els velers visitants i està davant del CVD (Centre de vela de Dakar) que son unes petites instal·lacions que ofereixen alguns serveis i actuen de centre social als navegants que estan de pas (en la seva major part francesos, doncs és una zona francòfona i els angloparlants ni s’hi acosten; és curiós el pànic que tenen els monolingües d’anar a llocs on no es parli el seu idioma); de vaixells espanyols, en aquell moment, tampoc n’hi havia cap altre; si que varem conèixer a un xicot valencià, en José, qui anava “d’equipier” a un vaixell francès i que fa 17 anys que està viatjant; al veure la nostra senyera va desenpolsar el seu valencià i, barrejant-lo amb paraules franceses i malaies, ens va saludar efusivament).
El 27 de gener sortíem cap a Gàmbia, i l’endemà ja estàvem fondejats a Banjul, la capital (concretament en un lloc que es diu “half die” en record d’una epidèmia de  Pesta que es va emportar per davant a la meitat de la població; des de llavors el  lloc deu haver millorat una mica, però no lo suficient com per impedir que sigui una de les ciutats mes cutres i insalubres per on he passat). Aquí teníem que formalitzar l’entrada en el país i demanar permís per anar riu Gàmbia amunt; varem haver d’enfrontar-nos amb la enervant i gratuïta burocràcia africana, fent provisió de tota la paciència disponible; i, tot i que al final ja l’havíem esgotada, varem ser afortunats: en dos matins feiners teníem resolts tots els tràmits, cosa que no poden dir molts altres.
La idea era remuntar el riu Gàmbia fins a una ciutat que es diu Georgetown, a uns 300 km riu amunt, i a això ens varem llançar un cop resoltes les formalitats oficials. La navegació pel riu és prou singular: els paràmetres bàsics son les marees i la profunditat  i els has de tenir al cap sempre; les primeres et poden
donar una corrent a favor o en contra de varis nusos, la segona, a la que et descuides ( i ens va passar un parell de vegades ) toques fons, experiència gens
agradable en un vaixell, especialment si no saps cap on has de tirar per trobar mes profunditat i, per acabar-ho d’arrodonir, la marea comença a baixar.


L’excursió riu amunt i riu avall va durar unes tres setmanes, durant les quals veiérem molts, molts d’ocells, alguns al·lucinants, uns quants hipopòtams
(de lluny i una mica acollonits, encara que amb la satisfacció d’haver-los trobat nosaltres mateixos en missió exploratòria), molts mones, de molts models i
en infinitat de postures, postes de sol de pel·lícula, centenars de kilòmetres  de manglars, a voltes impenetrables , desenes de pobles miserables amb
mercats pràcticament buits, i milions de criatures corrent darrera nostra cada cop que tocàvem terra cridant Tubabs!! Tubabs!! (blancs, blancs!!), alguns
d’ells amb cares i plors que denotaven que estaven tenint l’ensurt de la seva vida. La gent és molt amable i sempre disposada a ajudar (al menys al turista), però, en general, amb una passivitat i manca d’iniciativa notables; un exemple : el riu està ple de petits molls de fusta, tots construïts en temps dels anglesos, en benefici propi, per ajudar a l’explotació del país, no us penseu, però que en qualsevol cas resultarien molt útils a una població que viu en gran part de la pesca i per qui el riu és la principal via de comunicació; doncs be, la meva sensació és que des de la independència ningú s’havia molestat en clavar un clau, pel que la majoria estaven inservibles. Una curiositat colonial: el pa a Gàmbia, antiga colònia anglesa, és molt millor que a la veïna Senegal, antiga colònia francesa.
El cas és que a Georgetown, varem fer amistat amb un parell de vaixells, un anglès, l’Ospray, una rèplica del mític Spray d’en Joshua Slocum, i un francès, el
Betsy. Tots tres varem fer el descens del riu i amb el Betsy acordarem fer plegats la travessa del Atlàntic fins a Brasil. Amb aquesta intenció salparem el 19 de
Febrer en direcció de l’illa de Santiago, Cap Verde, ja que aquest semblava una millor plataforma des de la que iniciar la singladura transoceànica. Després de 3
dies de navegació varem fondejar a Praia, capital de Cap Verde, i us puc jurar que, després de Gàmbia, era com arribar a Suïssa: mercats “plens” de tot, burocràcia “eficient”, carreteres pavimentades, bancs que funcionen; a l’altre extrem, malgrat la gent també és amable, és nota una mica mes de picaresca per
explotar al turista.


Després d’una setmaneta de gaudir de la Suïssa africana, l’u de març, amb els dipòsits plens d’aigua, els tancs de gasoil, les xarxes de verdura i fruita
fresca, i els collons per corbata, vam salpar en direcció a Salvador de Bahia, Brasil, d’on ens separaven  4.000 quilòmetres i una zona intertropical.
Menys mal que teníem un “routier”, L’Oriol, qui aniria enviant consells i ànims des de terra, via ràdio.
També teníem la tranquil·litat de fer la travessa junts amb el Betsy (malgrat això és mes psicològic que real, doncs les diferències entre els vaixells fan que, al cap d’unes hores, ja us heu perdut de vista; però sempre queda el contacte via ràdio). La nostra intenció inicial era fer sud cap els 23º oest per mirar de creuar per allà la zona intertropical (“azote de navegantes”: la franja que separa els dos
hemisferis, sempre encapotada i amb una xafogor notable,  que, tenint els vents alisis del NE empenyent pel nord i els alisis del SE empenyent pel sud, fa que sigui una zona de calmes, separades per sobtats xàfecs amb força vent i abundant aparell elèctric). A la sortida teníem un bon alisi, però al cap de unes hores ens varem quedar “surant” sense vent, premonició de les calmes tropicals. Mica a mica varem anar guanyant oest i, canviant d’estratègia, ens varem dirigir cap els 28º, on finalment entrarem a la zona intertropical. Allí varem “disfrutar” de dos dies de calmes, interromputs per dos xàfecs diaris, amb castanyetes de fins a 40 nusos (afortunadament, curts). Quan finalment varem entrar a l’Atlàntic Sud
ens hi esperava un bon vent que, poc mes o menys, ens va acompanyar fins a les proximitats de Bahia, on arribarem, fets caldo, la matinada del  18 de març: 17
dies de travessa, 40 hores a motor i 2100 milles nàutiques fetes.
“Sonria que voçe esta en Bahia”, és el moto de Salvador i, efectivament, tot et fa somriure: una marina on, després de 3 mesos de fondejar, poder atracar el Talula, gent molt amable i festiva parlant en Brasileitro (quasi res!), que no t’entenen si
parles en anglès, però si si ho fas en castellà (al fi i a la cap, soms tots Gallegos aquí), preus barats, escots a dojo, funcionaris amables que, fins i tot, et diuen on hi ha bons restaurants, descendents, reals o ficticis, d’espanyols a cada cantonada, que es deleixen per parlar amb tu i donar-te consells, un barri (Pelourinho) amb una arquitectura colonial i acolorida que és una delícia, un sol radiant tots i cadascun dels dies…. Aquesta és la part bona; mica a mica vas descobrint la no tant bona: molta misèria, rapousinhos que viuen al carrer i que van tirant a base de demanar als turistes, zones perilloses, on es millor no acostar-s’hi quan es fa de nit, un atracament en plena zona turística (que nomes em va
costar la cadena i medalla de la meva mare, sense valor econòmic, però amb un valor sentimental molt gran: feia mes de 30 anys que anàvem plegats);
temporades amb pluges tropicals 10 cops al dia, una humitat del 80%, un tràfic de bojos, amb uns conductors d’autobusos que estan en constant carrera entre ells, ….Després de l’arribada eufòrica, tot això, juntament amb unes males notícies de casa, va ser com una galleda d’aigua freda. Però ja ens hem assecat i canviat i tornem a gaudir de Bahia, ara amb una mica mes d’objectivitat que al principi.
Som al Centro Nautico da Bahia i, entre molts vaixells francesos, també, i per primer cop des de les Canaries, ens hem integrat entre una petita comunitat
de navegants ibèrics: hem arribat a ser 7 vaixells espanyols. Després de força temps hem pogut tenir converses en castellà, i encara que menys, també en
català. Entre aquesta comunitat d’espanyols hi ha alguns personatges ben curiosos: navegants solitaris “a la força” (que fan el possible per estar sempre
acompanyats),

navegants solitaris “pirats”, com un gallec (aquest cop de veritat,) que va marxar de Vigo dient-li a la dona que anava a fer un tomb amb el vaixell i que navega sense major ni botavara i omplint tots els obencs de petites veles (!?),

una ex nòvia d’en Julio Iglesias que aborreix les seves cançons, un periodista que xerra molt i no escolta mai, una noia que cada dia li roben alguna cosa (algunes les
recupera), etc..
Ara, quan ja portem un mes d’estància aquí, ens disposem a viatjar i a conèixer una mica mes de Brasil que Bahia; començarem navegant unes setmanetes per la
Bahia de todos os Santos, que és una pasada d’illetes amb palmeretes, platjes blanques, cachoeiras, (que es com en diuen aquí als salts d’aigua),… tot dit sense
ànim de fer enveja. Però això ja us ho explicaré mes endavant.
Fins llavors, una abraçada a tots.

PD: després de descobrir que el Word de Windows XP te un corrector acceptable de català, no puc mensy de, malgrat la meva tendència natural, donar les gràcies
al senyor Bill Gates, per una vegada i sense que serveixi, de cap manera, com a precedent.

Anuncios

10.04.2005 Atlántico

10 abril 2005 en 19:19 | Publicado en Empezamos | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 “A 35º grados de calor y tumbado debajo de una palmera, la vida se ve de otra manera”. Estas fueron las palabras que me envió un buen amigo hace ya unos cuantos años desde Brasil, y otros tantos después, ya lo puedo confirmar.
Si, si, ya sé que esta vez he sido un poquito tardona, pero con tanto calor es imposible ponerse delante de un ordenador y aún menos pensar. Pero bueno, como hoy me apetece, no pierdo esta oportunidad y mientras JA está en la hamaca leyendo “autobiografía de Fidel Castro” de Norberto Fuentes -900 páginas, vol. I…repito, vol.I-, yo aprovecho para contaros como han ido y van las cosas desde que salimos de Gambia.
Ahora nos encontramos navegando por  las “ilhas” de la Baía de Todos os Santos después de haber pasado más de un mes en Salvador de Bahía. Pero bueno, empecemos por el principio que con tanto calor ya me empiezo a dispersar.
Tras un mes de navegación por el río Gambia, tomamos rumbo hacia la isla de Santiago (Cabo Verde). La travesía duró tres días y medio y quizás haya sido la más rápida de todas. Con un viento constante  y una mar de fondo importante (las peores condiciones para una barriga que ya empieza a acostumbrarse), hicimos
casi 500 millas en un visto y no visto.
En Praia ,capital de Santiago, estuvimos una semana.

Aquí compramos todo lo necesario para realizar el “gran viaje” hacia Brasil: 3 kg de patatas, 2 coles, 10 kg de naranjas, 3 kg de plátanos verdes, 3 papayas, etc, etc. En definitiva, comida fresca para unas tres semanas y sobre todo mucha vitamina C para no padecer de escorbuto…… eeehhhh es mentira!!!!. 
Curiosamente, después de haber estado en los mercados de Gambia, donde la variedad de productos es casi inexistente, el mercado de Praia me pareció de lo más apetitoso y atractivo; vaya, estoy convencida que lo miraba todo con los mismos ojos que mira un turista el mercado de la Boquería.
Además de comprar provisiones y hacer 20.000 viajes para transportarlo todo al Talula, estuvimos visitando la isla. Viniendo de Gambia, la entrada a esta ex colonia portuguesa, la respiras y la sientes con mucha amabilidad: es una cultura que se asemeja a la tuya, dejas de ser un “blanco” para los locales, puedes ir tranquilamente por todas partes sin tener enganchado a nadie y tal vez lo más importante, es que entiendes bastante el portugués aunque menos de lo que normalmente creemos los que hablamos castellano.
Aunque en Gambia el idioma oficial es el inglés, en los poblados, la mayoría de sus gentes hablan o Mandinka, o Fula, o Wolof, o Jola o un largo etcétera de otras lenguas que hicieron que la comunicación verbal fuera bastante complicada.
Después de una semana preparando el Talula, mi cuerpo y mi mente, es decir, respirando hondo y “apretando el culillo”, partimos el 1 de marzo rumbo a Salvador de Bahía. La travesía duró 17 días, con un poco de todo, como ya os podéis imaginar, que, curiosamente, un mes y medio después cuesta describir. Y ¿porqué?, supongo que tal vez por haber sido una experiencia en la que tantas horas para poder pensar, han hecho que la cabecilla diera rienda suelta a introspectivarse (creo que me acabo de inventar la palabra) y a psicoanalizarse.
Durante estos 17 días, tuvimos 2 de calmas (es decir nada de viento) al principio y 2 más cruzando el Ecuador. Tal vez ésta haya sido la experiencia más curiosa de todas ya que cuando íbamos llegando al Ecuador, el cielo se volvió gris. Mirabas hacia arriba y era como ver un telón grueso y denso que además no dejaba circular ni una gota de aire. El calor era sofocante y sólo lo aliviábamos cuando venía un chubasco danzando a toda marcha hacia nosotros.
Entonces se iba el gris para dejar paso al negro y entraba una cortina vertical de agua, que no te dejaba ver más allá de tus propias narices. Era tan densa que con el primero de todos (pasaron unos cuantos), el barco quedó tan limpio, que el acero volvió a brillar. Y luego de dos horas de fuerte viento y mucha agua, volvía la calma y el bamboleo insoportable en el que era imposible hacer cualquier cosa dentro y fuera del barco. Todo se caía y si intentabas dormitar, tampoco te aguantabas en ningún lugar, por lo que decidí darme un chapuzón…otra  gran experiencia. Me estaba bañando en medio del océano y con 4000 metros de profundidad. Metías la cabeza y mirabas hacía abajo y te mareabas. El azul añil intenso y esa inmensidad que caía vertiginosamente, hacía que toda tú cabeza girara y que se te cortara el aliento. Y como no, pensaba en los calamares gigantes que Neus me nombra en casi todas sus cartas.
Por lo demás, todo fue bastante bien: guardias soportables, poco tráfico de mercantes a excepción de algunos días que vimos varios, relación cordial entre “capitán y marinera” exceptuando un día que yo “lo mordía todo”, comiditas ricas para alegrar el estómago como un arroz con bacalao o unas verduras con curry para celebrar el paso del Ecuador, lectura y más lectura para ocupar la mente y no pensar en donde te encontrabas en esos momentos, sin olvidar la llegada de la noche y la conexión vía radio para leer los mensajes de nuestro técnico en tierra y navegante de primera, Oriol Pujol, que nos iba dando el parte
meteorológico de la zona y la ruta a seguir para conseguir mejores vientos y, por supuesto, darnos ánimos para seguir adelante en una travesía en donde la falta de sueño y la monotonía fueron las grandes enemigas.
Y así, el viernes 18 de marzo a las 4 de la madrugada entrábamos en la Baía de Todos os Santos rumbo a Salvador de Bahía. A las 5 fondeábamos delante de la marina a la espera de que se hiciera de día. A las 6 salgo a la cubierta y veo detrás de nosotros un fuerte con palmeras, por delante,  panorámica de Salvador y a
un pescador cantando. Un rato después pasa otro haciendo lo mismo. Entramos en la marina, lanzo amarras, bajo a tierra y sonrío. Hacemos papeles de entrada y por la noche nos vamos al “Pelourinho”.
Paseamos por calles empedradas y casas coloniales…maravilla. Oigo música por todas partes. Bebo dos caipirinhas y sonrío aún más. No me lo puedo creer, ya estoy en Brasil.


Y de esta forma ha pasado un mes y medio que, para no alargarme más, contaré en la siguiente crónica. Ahora toca disfrutar del sol, las playas, el mar, estrenar los patos (hoy ha sido el primer día, con rampa en la pierna incluida), para luego dejar el Talula amarrado en la marina de Salvador, coger la mochila, la guía y  un autobús hacia el sur.
Besinhos con todo el coraçao,
Laura 

 

Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.