01.03.09 RIBETES
2 marzo 2009 a las 19:57 | Publicado en diario, El Mundo según Talula | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, brindis, Edad Media, mujer en un país musulmán, pañuelo en la cabeza, padre, pérdida, Rodrigo, silenci, turbantes, una de las ciudades más bellas, vidrieras
Todo pasó en menos de un día. Llegada a San’a. Compramos el billete de vuelta. Paramos a un señor. Preguntamos por pensiones. Nos recomienda un hotelito en el centro del casco histórico de la ciudad. Vamos a buscarlo.
Atravesamos la muralla y de repente, estamos sumergidos en la Edad Media. Paseamos por sus calles estrechas y llenas de luz. Las casas son de adobe ribeteadas de blanco. Ventanas y puertas de dimensiones liliputienses, forman un cuadro abigarrado de edificios que se aglomeran ante nuestros ojos. Tenemos pocas horas. Miro y miro para absorberlo todo.
Paseamos por las calles más transitadas y llenas de comercio: dátiles, sedas, puñales, narguiles, plata, especies y así un largo etcétera que nos va absorbiendo. Hombres con turbante y mujeres de negro. Me pregunto: dónde estoy?
Está oscureciendo. Llegamos a la plaza que hay detrás de una de las puertas de entrada. Nos sentamos. Conocemos a Rodrigo. Conversamos sentados en el suelo como hacen la mayoría de yemeníes. Su deporte favorito. Nos despedimos y buscamos un lugar para cenar. Lo encontramos. Un señor me ofrece instalarme dentro de una habitación. Joan Antoni dice que nos quedamos fuera. Le recuerdo que soy mujer. De repente, empieza a discutir este hombre con el dueño del local y otros hombres que están cenando. Acaba la discusión. Me miran y sonríen. El otro se va. Yo, inconscientemente, me arreglo el pañuelo que tapa mi cabeza y bajo la mirada. Deduzco que puedo quedarme.
LLegada al hotel. Duermo envuelta en luces de colores. Las ventanas son como vidrieras góticas en forma de tímpano. Me arropo con la manta. La temperatura ha descendido rápidamente.
Me despierto con los primeros rayos. Abro los ojos y sin tener conciencia de donde estoy, admiro el espectáculo que hay delante de mis ojos: la antigua San’a. Tal vez, una de las ciudades más bellas del mundo.
Desayuno, últimos paseos por la ciudad y vuelta a Aden.
Llegamos de noche. Desde el muelle, gritamos a Eos. Nos oyen y vienen a buscarnos. Descargo fotos para tenerlas listas para vosotros. Duermo mal.
Esta mañana, logramos enviar la crónica de ayer de Joan Antoni. Bonita y sincera.
Tengo dos e-mails de mi madre, uno de Carlitos fan, Oriol y otro de Kurt. Empiezo por mi madre.
Me empiezan a sudar las manos. Leo y releo uno de los mensajes. Vuelvo a leer. Me pregunto porqué. Creí que llegaría a tiempo. Ya no será así. Tras 5 años de sufrimiento, de humillación, de ganas de aferrarse a la vida a cualquier precio, de batallar con ella a toda costa, hoy llegó el día de la claudicación. 7 de la mañana mi padre se fue, como siempre hizo él, levantándose bien temprano.
A los que estáis más cerca, solo os pido una cosa: brindad por mi padre con un buen vino de la Ribera del Duero; su tierra querida y sonreir por favor. Hoy es un gran día.
24.02.09. ADEN-ALINA
25 febrero 2009 a las 14:43 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, adrenalina, cercar la veritat, dhow, discoteca islàmica, galimaties, madrugada, susto, Talula, tauró enfarinat
Primer dia sencer a Aden; hem fet les coses més urgents al Talula (canvi oli i filtres després de tant de motor), Internet (un desastre, una hora per enviar un missatge), hem anat a sopar a un restaurant a prop del mercat (res de forquilles per menjar el suposat tauró enfarinat) i per acabar, una cervesa al mateix club que ahir ens va donar la murga durant quasi tota la nit. És un lloc singular: les dones que a l’exterior son ombres negres, aquí van amb escots i shorts; es fumen narguiles, hi ha tota mena de licors i un músic molt dolent que canta cançons irreconeixibles fins que no arriba la hora disco-islam. Parlem amb un senyor força mamat que no ens vol dir la nacionalitat (diu que és de l’Orient mitjà), que odia als Shiites i que li assegura a la Laura que és molt afortunada i que, ell i jo, a la nostre edat, tenim que cercar la veritat. Un galimaties d’home.
Malgrat els diners gastats, el club no perdona i, quan ja estem dormint, torna a regalar-nos amb el seu pop musulmà a tota llet.
Com no podem passar una altre nit així, aquest matí hem canviat el fondeig per allunyar-nos del club dels 1001 decibels. A mitja operació se’ns creua un dhow que fa maniobres com un posseït: tot gas endavant, tot gas endarrera; ens va de poc que no ens envesteix per davant i, en la conseqüent maniobra per esquivar-lo, ens va de encara menys de no encastar-nos contra el moll. Una bona dosi d’adrenalina de bon matí; afortunadament ni els dits de la Laura ni el Talula han sofert cap mal.
24.02.09. ARRIBATS A IEMEN
24 febrero 2009 a las 20:48 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, Boulevard de los Piratas, discoteca islàmica, Estado Mayor de la Defensa, FFAA, minarete, pizza, qat, sobreviure, Talula, wadis
Després de sobreviure al trànsit pel » Bulevard dels Pirates», ja som a Aden, antiga capital del antic i comunistillo Iemen del Sur. En teoria ja només ens quedarà el trajecte d’Aden a Bab-el-Mandeb per preocupar-nos dels bucaners, però això serà d’aquí a uns dies. Les primeres impressions són d’un país àrab, àrab; ja ens estendrem sobre el particular en el seu moment.
Mentre ens acostàvem a la costa del Iemen, les aigües s’anaven fent més i més verdes, com si ens apropéssim al desguàs d’un gran riu; però per aquí els rius, precisament, no abunden, ni petits ni grans, només els wadis, que són els secs.
La primera imatge de la ciutat és força pintoresca: barris escampats sobre muntanyes força abruptes i rocoses i totalment despullades de vegetació, amb minarets de mesquites despuntant sovint.
Vam visitar les autoritats (cada oficial, aduanes, inmigració, te un matalás al costat de la cadira per jaura quan no fa anar el bolígraf), vam canviar ‘dopers’, pel que va caldre fer una petita excursió amb un taxi (un cotxe que queia a trossos, fort contrast amb els 4X4 nous de trinca d’Oman), el conductor del qual estava mastegant mecànicament un grapat de qat (una planta narcótica que masteguen per aquestes latituds, com per altres masteguen betel); malgrat això semblava força despert .
De tornada al Talula, vam menjar una mica de pizza, cortesía pels Kiribatis, i ens em vam anar a dormir molt d’hora, doncs no ens aguantàvem els pèts.
Però el desitjat descans no va arribar: primer va començar a bufar tot el vent que havíem estat demanant durant una setmana i no ens havia estat concedit; després va obrir les portes una espècia de discoteca islàmica, davant per davant del Talula. Van estar tocant els darrers èxits del pop sunní i chiita, a 120 decibels i fins a altes, o més aviat, petites hores.
Avui vull acabar donant les gràcies a les nostres FFAA que, un cop més, ens han demostrat com es preocupen pel personal. Molts de velers transitant per aquestes aigües es posen en contacte amb les autoritats dels seus respectius països per tal que els informin de les forces que aquí tenen destacades i de com posar-se en contacte amb elles; habitualment reben respostes útils i informatives, en el pitjor dels casos amb telèfons i noms de contacte. Nosaltres també vam escriure al Ministerio de Defensa, però la única resposta que hem rebut és un breu mail dient que el nostre ‘cas’ (?!) havia estat passat al «Estado Mayor de la Defensa»; francament, no sé si ens acollonen o és que, a les esferes oficials, el «Estado Mayor de la Defensa» és un eufemisme de paperera. En fi…
23.02.09. A PROP D’ADEN.
23 febrero 2009 a las 6:07 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: Aden, ¿paranoia?, Blue Water Rallye, canal 16 VHF, coalición, día tejeril, helicóptero, Kiribati, Madinat Ash Sha'b, mercante, piratas, skiff, Talula, Yemen
La crònica d’esdeveniments d’ahir és també notable. Destaca el missatge pel 16 de VHF del capità d’un mercant comunicant a les fragates de «la coalició» i a tothom que volgués escoltar, que el seu vaixell havia estat pres pels pirates. Els 22 membres de la tripulació estaven bé, deia, però ell ja no manava. El nom d’aquest mercant crec que és Santana i podria ser el mateix que va reportar ser hostilitzat el dia abans per diverses llanxes. Des del missatge per ràdio no n’hem sabut res més.
A banda d’això, el nostre petit grup ha rebut la visita en tres ocasions d’un helicòpter (no el mateix), el quals s’han acostat molt, especialment al Kiribati, probablement cercant indicis de pirates o rastres de sang sobre coberta. També en plena nit s’ha sentit el missatge d’un altre mercant dient que estava essent atacat per diverses llanxes.
Com veieu la mescla d’amenaces reals i paranoia està fent el seu agost per aquestes latituds, especialment entre els velers del Blue Water Rallye que, essent tots ells molt rics, van més juntets i espantats que ningú, es passen el dia cridant als vaixells de la coalició perquè veuen «skiffs» amenaçadors a l’horitzó, i es neguen a donar la seva posició, no foren a delatar-se. Aquesta és una regla força general: quan més rica és la gent, més por te de que la robin; perquè serà?.
En qualsevol cas, en aquest dia Tejeril, hem deixat ja la seguretat del corredor per dirigir-nos amb un rumb més directe a Aden. Som a unes 30 milles del nostre destí i ja podem distingir entre boires la costa del Iemen. Si tot va bé, aquesta nit dormiren d’una tirada al port de Madinat Ash Sha’b, el nom d’estar per casa d’Aden.
22.02.09. A UN DÍA Y MEDIO
22 febrero 2009 a las 20:44 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentarioEtiquetas: a motor, Aden, helicóptero, mamita, muy buen humor, paranoia, patera, piratas pero caballeros, Talula
sólo deciros que ya estamos a un día y medio de Adén. Si todo va bien y no nos cogen los piratas (es broma), mañana por la tarde llegaremos con los otros dos barcos.
Por aquí pues tirando de motor ya que no hay viento.
Por cierto, ayer por la tarde pudimos contemplar a primera vista como un helicóptero inglés y dos super lanchas que bajaron de la fragata, perseguían a una patera somalí que llevaba al menos a 10 personas a bordo. Éstos últimos pasaron a 15 metros por la proa del Talula. Saludamos y saludaron. Piratas pero caballeros. Fueron interceptados pero ya no pudimos ver claramente si los detuvieron o los dejaron continuar su camino.
En fin, más «poca feina» que no otra cosa me parece.
Por la radio, los mercantes y los veleros tal como ven algo moverse por el horizonte ya llaman a los militares. A nosotros ya nos han cruzado tres barquitos de los presuntamente sospechosos y la verdad es que no son más que pescadores que son acosados por una flota internacional y por la histeria de otros barcos.
No digo que no haya piratas (todo este despliegue es por algo y además, es muy caro) pero repito, me parece que hay más de paranoia que no realidad.
En fin, como dice otra persona, cuídate de los piratas de cuello blanco, gordos, enjoyados y sudados. Esos si que son peligrosos y difíciles de esquivar. Ánimo.
Pues eso, besos a todos. Hoy estoy de muy buen humor. Gracias.
Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.