El Món segons Talula

MALTA SEGONS TALULA

Una ex-companya de feina, ja fa anys, de tornada d’unes vacances a Malta, va confessar estar decebuda. Després de la nostra visita a aquest petit arxipèlag em pregunto quines eren les seves expectatives; sens dubte o molt altes o molt enganyades; per nosaltres Malta ha estat una agradable sorpresa, un d’aquests llocs, no gaires, on et podries quedar a viure.

Arribant a Valetta, el que primer et sorprèn és la seva monumentalitat: miris on miris tot és una congestió de fortificacions, esglésies, palaus,… No hi ha dubte que els Cavallers Hospitalaris tenien por al Turc i de que es van preparar per defensar-se; mentrestant resaven i s’ho passaven bé. Quan tens ocasió de passejar pels seus carrers, descobreixes un patrimoni històric i artístic que, si no fos per les la invasió turística i plagues associades, fàcilment et retrauria un segles enrera.

Però aviat descobreixes també que Malta es ja part d’aquest entitat mutant i indefinida que és la Unió Europea. De seguida veus els símptomes: culte a la modernitat per la modernitat, a la tecnologia per la tecnologia, malgrat sovint més que simplificar no fa més que complicar i encarir, culte a la imatge, al disseny,.. . Afortunadament, els maltesos s’ho agafen amb calma; són al mig de la Mediterrània i en els darrers 10.000 anys han perdut ja el compte dels imperis i cultures que els han envaït per, després, acabar desapareixent. És probablement aquest cosmopolitisme el que fa que sigui una de la gent més agradable que ens hem trobat en tot el nostre periple: son amables i simpàtics, però amb naturalitat, sense afectacions ni complexes.

El seu idioma, el maltès, fruit de les influencies de tots aquests imperis i cultures, començant per la llengua semítica dels fenicis i acabant per les imposicions dels seus darrers amos colonials, els anglesos, és una barreja indescriptible: si els veus però no els sents, juraries que són italians; si els sents però no els veus, pensaries que parlen en àrab. Si els veus i els sents, no entens res, potser alguna paraula de clara procedència italiana. Sovint tenia la sensació que cada maltès parla el seu propi dialecte, uns més tenyit d’italià, altres mes d’anglosaxó, d’altres més llevantí,.., però, d’una manera o altre, tots s’entenen.

Fora dels centres històrics, els paisatges de Malta em recordaven molt als de les illes de l’Egeu: són del mateix mar i han passat per les mateixes vicissituds; passejant pels pobles i barris tenia la sensació d’estar passejant-me per Llers o Vilanova o El Poble Sec, com si ja haguéssim arribat a casa: el caràcter i l’atmosfera són gairebé els mateixos. La cuina: pa en tomàquet, cargols, amanides de tonyina, vedella amb olives,…us sona familiar?. Jo vaig haver de recordar que encara ens quedaven 700 milles.

GRÈCIA SEGONS TALULA

Han estat tres setmanes a Grècia, hem visitat menys de mitja dotzena d’illes i no hem tingut gaires ocasions de tractar amb grecs. Tot plegat, menys del que estava previst, però les coses van com van, els plans són per canviar-los i, en el nostre cas, el Miltemi ens va poder. Ara bé, la impressió ha estat bona i vam deixar les illes gregues amb recança.

Tothom ens havia dit que els grecs eren malcarats i antipàtics; nosaltres, potser perquè anàvem preparats pels seus exabruptes, ens hem emportat una impressió diferent i, excepte les inevitables excepcions que confirmen la regla, ens hem sentit com a casa. Curiosament, la pitjor experiència a nivell humà ha estat amb turistes els quals, tot i la seva condició i d’acord amb les seves pròpies paraules, es creien els amos del lloc.

A altres parts de Grècia deuen d’haver-hi altres paisatges, però els que hem vist nosaltres han estat majestuosos però mono-tema,: illes pedregoses, escarpades i estèrils, poblades per cabres i matolls, amb la possible excepció de les repoblacions forestals de Kos, amb algun poble blanc penjat d’algun marge, tot embolcallat per un mar Egeu, blau, imponent i amb molt mal geni, com els déus que l’habiten. La gastronomia un desastre; no perquè la cuina grega no doni joc, sinó perquè les circumstàncies i la globalització turística, no ens han permès anar més enllà del Pita Gyro, contribució hel·lènica a l’univers fast-food. Haurem de demanar el perdó del déu Pan prenent un Soulaki a la seva salut quan arribem a Barna.

TURQUÍA SEGONS TALULA

Jo només coneixia Istanbul i de fa molts anys i, haig de reconèixer, Turquia m’ha sorprès. Quasi tot positiu. La bellesa de la costa, l’amabilitat de la gent, l’eficiència
i capacitat de treball del país. Aquí és on vertaderament ens hem retrobat amb les essències mediterrànies, els paisatges, les olors, les tradicions, la gastronomia,….Però tot això cal gaudir-ho lluny de les zones turístiques, ja que el turisme exerceix aquí la seva acció globalitzadora i aplanadora de manera intensa i a corre cuita.
La costa és interessant i, a l’oest de 30E esplèndida, com una immensa Costa Brava amb els trets encara més grandiosos. En ella abunden les ruïnes de civilitzacions passades i els records històrics com en el Pacífic les plantacions de cocoters.
El nacionalisme dels turcs és notablement fort; enlloc havia jo vist tal profusió de banderes nacionals ni un culte a una personalitat, Mustafà Kemal Ataturk, el pare
de la Turquia moderna, tant intens i general, més notable encara si recordem que aquest senyor va morir el 38. Com a tants països nacionalistes, el gran nacionalisme, en
aquest cas el Turc, per tal de reforçar-se i justificar-se, intenta anul·lar a tots els altres, per exemple el Kurd. 70 milions de turcs i 25 de kurds; els primers no semblen respectar massa als segons i aquests es neguen a perdre la seva idiosincràsia.
L’islam a Turquia està atenuat i el turc és respectuós amb els usos estrangers, malgrat a vegades s’endevina un cert malestar subjacent; això fa la vida més còmode als visitants; no obstant, molts d’aquests, abusen de la tolerància local i es comporten amb arrogància i desconsideració: des de passejar-se pels carrers quasi amb calçotets, cosa que no gosarien fer al seu país, fins a dirigir-se als locals en anglès o alemany, sense cap preàmbul ni esforç per fer-se entendre, com si fos l’obligació dels indígenes comprendre’ls.
A tall d’anècdota i per acabar, us diré que no he vist cap poble tan fumador, ells, (no he conegut ni un sol turc que no fumés), ni tan treballador: en temporada baixa, la gent treballa sis dies i mig a la setmana, descansant el diumenge per la tarda, i en temporada alta, simplement no descansen. Quant entrin a la EU ja ens podem preparar.

SÍRIA SEGONS TALULA.

Si els Ianquis es pensen que Espanya és un estat de Mèxic i que França està al nord d’Àfrica, perquè haver estat només quatre hores a Síria hauria d’ésser un impediment per emetre la meva opinió?. Reconec que els fets són pocs i poc contrastats, però els indicis alguna cosa indiquen. En qualsevol cas, la prudència ens aconsella ser moderats i ens limitarem a donar quatre pinzellades en forma d’adjectius.
Els sirians humils segur que son HOSPITALARIS, doncs el primer que va fer un senyor que corria pel pantalà després que aconseguíssim amarrar, va ser convidar-nos a cafè siri (absolutament indistingible, per cert, del que al Líban anomenen cafè libanès, a Turquia cafè turc i a Grècia cafè grec). Les autoritats són COBDICIOSES, doncs sense posar ni mitjans ni esforços, volen obtenir els mateixos beneficis que si  ho haguessin fet. El personal, sia perquè el règim no els estimula o simplement perquè aquest és el seu tarannà, no sembla ni TREBALLADOR ni EMPRENEDOR, com dona a entendre la multitud de 10 persones que esperaven per amarrar els nostres vaixells, de les quals una feia alguna cosa i les altres 9 miraven i cap de les 10 tenia la més mínima idea del que calia fer. Altres indicis simptomàtics serien, per exemple, el fet que hi ha moltes normes: cal avisar per ràdio a les 12, 6, 1 milla, però les mateixes autoritats no les compleixen: ningú respon; quan ho fan, t’adones que el personal encarregat de regular el tràfic marítim internacional, en prou feines pot dir  una dotzena de paraules en anglès; la velocitat a la que van els pesquers dins el port i la absoluta imprudència i falta de consideració que vam observar en les seves maniobres, posen de relleu que les preocupacions reguladores de l’autoritat van per un altre costat. Tot l’anterior, al nostre entendre, apunta cap un altre país musulmà totalitari on, a banda del bon cor de la gent de peu, poca cosa més funciona. Es clar que tens Damasc, i Aleppo i Palmira i el Crac dels Cavallers, i…

EL LÍBAN SEGONS TALULA.

Vuit dies no donen per opinar d’un país; a més, tan sols hem visitat el centre i, a banda de la Vall de La Bekaa, zones de predomini cristià. Però, com diu un amic, som uns barruts i, amb reserves, opinarem. D’entrada cal ressaltar el contrast entre aquest i el darrer país visitat, Egipte; No tan sols pel que fa a paisatges, clima i orografia, sinó també en el tarannà del personal; aquí la gent sembla industriosa (només cal veure al ritme al que reconstrueixen després de la guerra civil de fa quatre dies), sol·lícita (t’ajuden i et fan regals desinteressadament) i honrada (no cal  anar tot el dia amb els ulls oberts de bat a bat per evitar que t’estafin).
Els paisatges i les olors són mediterranis, el clima i l’orografia balcànica. Entre serralades nevades hi ha fèrtils valls treballades des que l’home va inventar l’aixada. Algunes de les ciutats del litoral son compendis de la història de la Mediterrània. Actualment son poblacions bullicioses, esquitxades de runes, unes molt velles i altres molt recents, amb un tràfic rodat de bogeria i una activitat comercial evident. Al recórrer la costa tens la sensació d’estar en una zona turística espanyola dels anys 80, tant per la manca d’ordre i concert, com per la abundància de noms hispànics (La Dorada, El Toro Negro, La Hacienda de Pepe), l’origen dels quals es per a mi un misteri.
Però aquest país és un polvorí: 18 comunitats religioses diferents, sovint enfrontades, que també es diferencien socio-econòmicament (resulta obvi que els cristians sovintegen entre les classes benestants i els musulmans entre les agràries i proletàries). Per acabar-ho d’amanir, el Líban està envoltat per veïns abassegadors i bel·licosos, enemics entre si (Síria i Israel), els quals no perden oportunitat d’entremetre’s  en els seus assumptes  en benefici propi. La història recent n’és testimoni . La agressivitat, politització i polarització de la gent és prova de que les tensions no han desaparegut. Exemples: es habitual veure gent discutir de política a crits i a punt d’arribar a les mans; per tal que no les confonguin amb musulmanes, les dones cristianes llueixen cabelleres de lleona i crucifixos i medalles de la verge plantats al mig d’escots espectaculars de cabaretera; es diu que molta gent guarda els kalasnikovs sota el llit a l’espera del proper enfrontament.
En fi, un país a mig camí entre Europa i l’Islam, malgrat no sabem si va o ve. Esperem que trobi el seu camí; que s’entenguin i s’oblidin dels veïns.

EGIPTE SEGONS TALULA.

Com es habitual, viatjant com ho fem, l’Egipte que hem vist és parcial, ni piràmides, ni temples, ni tombes ni museus. Primer vam topar amb l’Egipte del submarinisme: una processó de vaixells a motor transportant europeus enfundats en els seus «neoprenos», a corre-cuita d’un banc de coral a un altre, en un agut contrast amb la solitud i serenitat de les costa de Sudan, amb tant o més que oferir que aquesta; grans centres turístics amb marines, hotels, restaurants de cuina internacional, botigues xics i de records, canals venecians,.. tot de cartró pedra, finançat per compatriotes d’en Bin-Laden i tant lluny de l’Egipte real com de la lluna, el qual, amb la seva misèria i precarietat, els envolta a no massa distància  . Després Hurgada «sur mer», Meca del rus hortera, universitat central de la petita estafa, exposició universal del mal gust,.., no cal dir res més. Per continuar amb l’Egipte del petroli: plataformes i plataformes, moltes en desús, rovellades i a les fosques, d’altres en plena activitat, oferint un paisatge surrealista i amenaçador. Finalment l’Egipte del Canal de Suez, monòtona via d’aigua fins la Mediterrània, on l’exercit egipci mostra els seu poder, sense importar-li que quedi tan clar el poc que deixen als civils. Les seves ciutats, Port Suez, Ismailia, Port Said, sense caràcter, brutes, on la dona egípcia arriba a la màxima expressió de la seva moda, combinant uns  islàmics mocadors al cap de colors estridents, que envolten al coll com si totes tinguessin «paperes», amb unes robes a la resta del cos, estranya barreja de Cleopatra, Madonna i la quarta muller d’en Mahoma, tot lo qual, als meus ulls, els dona un aspectes poc atractiu, a voltes desagradable. El Canal de Suez on, ara que et tenen atrapat, l’egipci, home, utilitza tots els mitjans i inventiva per munyir-te d’una manera descarada, desconeguda a cap altre part del món. Tota aquesta successió de meravelloses experiències du com a teló de fons un mar que, amb el seu vent i onades, sembla voler que gaudeixis d’elles per sempre; es clar que això, hem de concedir, no és culpa ni dels egipcis ni de les egípcies.

SUDAN SEGONS TALULA.

No podem dir que coneixem Sudan doncs només hem visitat la franja costera i ens consten altres regions molt diferents, social i paisatgísticament. El que coneixem presenta un gran contrast entre una terra estèril i desèrtica, d’una bellesa sòbria i minimalista, amb un mar accidentat, ple de vida i color.
Des del mar el paisatge és uns successió de marsas, enquadrades al fons per grans muntanyes pelades i turons suaus en primer terme. Des de terra és una plana de sorra i arbustos, amb arbres ocasionals que, igual que en alguns llocs de l’Empordà, mostren en tota la seva anatomia quin és el vent dominant. Els habitants d’aquests paisatges son els ramats de camells i cabres i miserables campaments pseudo-nòmades.
Les estadístiques diuen que Sudan té el segon PIB més baix del món. Pel que fa a la nostra experiència, es disputa amb Gàmbia el dubtós honor de ser el lloc més retardat i dominat per la misèria que hem visitat. El país pateix una gran manca de infrastructura i serveis: a Sawakin la xarxa de distribució d’energia elèctrica era quasi inexistent, com ho eren el clavegueram o les voreres o els carrers asfaltats; a Port Sudan, ciutat de 3 milions d’habitants, tot això poc o molt hi era, però la gent patia talls diaris de subministrament de 8 hores i no funcionava ni el servei de correus. Cal dir, no obstant, que els mercats semblaven estar molt millor proveïts que no a Gàmbia. La «infrastructura» que si sembla abundar, quina sorpresa, és la militar: arreu veus gent uniformada.
La diversitat racial del país és molt gran, de negres Bantu a àrabs, passant per caràcters clarament mediterranis o llevantins. Molts homes són d’una alçada notable el que, juntament amb la seva indumentària (llargues túniques i turbants de colors clars) i accessoris (espases, bastons i punyals), els dona un aspecte misteriós i amenaçador.
Sens dubte l’afecció més popular entre els homes es jaure; no vull dir que siguin necessàriament ganduls, potser, probablement el clima i les circumstàncies no donen per més. Mentre jauen els agrada fumar amb narguils, mastegar tabac i veure te.
Les dones, sense faltar al rigor islàmic, van per la vida amb més color i diversitat que en els darrers països visitats. Algunes porten la cara tapada i d’altres, les més joves i lliberals, a Port Sudan, es limiten a posar-se un mocador al cap; moltes practiquen la constant gimnàstica de tapar-se-la i destapar-se-la, deixant veure, quan ho fan, tatuatges i escarificacions.
L’actitud envers nosaltres era majorment de curiositat; una petita minoria anava més enllà d’aquesta, fóra per mostrar amabilitat, els més, o per mostrar una clara hostilitat, alguns. En més d’una ocasió algun jove va a venir a renyar-nos per fer fotografies de gent que no tenia res a veure amb ell i a qui prèviament havíem demanat permís. No parlant àrab, la comunicació és difícil doncs, malgrat alguns deien parlar anglès i, fins i tot, francès, en la majoria dels casos només articulaven alguna paraula. Ens va sorprendre trobar algun vellet que parlava un italià fluid i correcte (restes Musolinians?).
Els nuclis urbans estan plens de captaires encara que, contradient el tercer pilar de l’Islam en un país tant islàmic, ningú sembla fer-los cap cas.

IEMEN SEGONS TALULA.

És un dels països de les Mil i una nits, però vingut a menys. És un país que ha patit darrerament convulsions i guerres i que ara està unificat, una mica a la força, sota l’ègida d’Ali Abdulah Saleh, el president des del 1979, les fotografies del qual  son, a la més pura tradició staliniste i en contradicció amb els preceptes alcorànics iconoclastes,  la imatge més comú del país, malgrat ell, em sembla, en té poc de comunista.
Un país que mostra símptomes poc encoratjadors com un exercit que sembla estar en peu de guerra, no sé contra qui, potser per distreure’s, i on l’uniforme dels nens a l’escola és de color verd oliva, com si ja fessin la mili.
El Iemen és un estat força islàmic, en el qual les fotografies dels màrtirs palestins pengen de molts de comerços, incloses les oficines de la Western Union. Un país on les dones son ombres negres, indistingibles unes de les altres (encara que, al cap d’un dies, l’ull curiós intueix que, sota la ubiqua túnica negre, no son tan espartanes ni islàmiques com un pensaria).
Els homes son cridaners, violents, amb una exuberància gestual que faria passar per discret a qualsevol napolità. Els agrada jaure i xerrar.
Les diferencies entre el sud i el nord no es limiten a les seves divergències ideològiques dels darrers anys, van més enllà: al sud són més oberts a occident, suposo que com a resultat del seu passat de colònia britànica i els homes vesteixen amb camisa i un mocador a manera de faldilla com a altres llocs d’Àsia; al nord son més àrabs, més tancats, més afeccionats a les armes que veus arreu, i els homes vesteixen amb una túnica blanca, que es cenyeixen amb un cinturó ample i decorat, on porten el tradicional Jagger o punyal corbat (espai que cada cop més ha de compartir amb el mòbil), un mocador per turbant i una americana, la qual sempre sembla de segona mà; alguns porten els cabells i la barba tenyits de color carrota. Comparteixen, a banda d’un lleuger menyspreu nord-sud, el gust pel qat, un caos circulatori notable i una poca afecció per la neteja pública.
Però els queden restes d’un passat més gloriós: una gastronomia subtil i variada, una arquitectura digna de les mil i una nits i, malgrat alguna actitud hostil aïllada, una gran amabilitat i deferència cap els estrangers; esperem que  aquesta amabilitat també l’usin entre ells, que és el més important.

OMAN SEGONS TALULA.

L’arribada a Salalah, segons alguns la segona ciutat de Oman, vol dir per nosaltres el final d’un món, l’Asiàtic, i l’inici d’un de molt diferent, l’Àrab. Vol dir la fi de les papaies i els mangos i l’omnipresència de taronges i pomes; vol dir la reaparició de les gavines, que no veiem des de fa quatre anys. Vol dir veure’s les cerveses que ens queden a bord, doncs per aquí ja no em trobarem fins a arribar a Europa. També marca el final del nostre llarg estiu: de moment amb moderació i de mica en mica, però d’ara en endavant anirem tastant i recordant la mossegada del fred; a Salalah, per la nit, el termòmetre ja va baixar fins els 19º dins el Talula (a fora em fa esgarrifances pensar-hi), temperatura per nosaltres glacial i que no experimentàvem des de la primavera del 2004.
Oman, pel que hem vist, respon a la imatge que tenim dels països àrabs del petrodòlar; desert polsos i inhòspit (i em vam tenir una bona mostra amb la boira de sorra i pols que ens va envoltar durant dos dies,  que ens feia grinyolar fins les dents i els efectes de la qual tardarem mesos en fer fora del vaixell, ja que per aquí el que es diu ploure, no ho fa gaire), travessat per amples i abundants carreteres que no porten enlloc, als marges de les quals vaguegen els dromedaris portats a l’atur pels Toyotas 4X4, i sovintegen estacions de servei molt modernes, però sense clients. Un país on la policia pot arribar a uns graus d’indolència que necessiten de molt d’entrenament.
La ciutat és una successió monòtona de barris quasi idèntics, on els restaurants, les perruqueries i les bugaderies es succeeixen sense fi; si no fos perquè alguns cartells apunten en aquella direcció, un no sabria endevinar quin d’ells és el centre. Això no obstant, la ciutat gaudeix d’un gran aeroport, on s’arriba per una gran autopista il·luminada per fanals ostentosos, on aterren dos vols al dia.
La gent. Ah, la gent és ben curiosa i diversa. Els homes son omnipresents i les dones vam tardar tres dies en veure’n alguna, no gaires; pel que fa a les criatures, en recordo un parell. Com a les pel·lícules de romans, pots saber la nacionalitat de la gent per la manera en que va vestida. Els homes omanites van tots amb una túnica blanca fins als peus i un barret o un mocador al cap, en pla Gadafi, que constitueix la única nota cromàtica. Els paskistanesos, els de Bangladesh, els indis, els jordans,… van tots amb els seus «vestits regionals». Tots ells fan les feines manuals i dures, mentre que els omanites, si fan alguna cosa, és asseguts i amb aire condicionat.
Acabarem amb les dones omanites que, malgrat les poques que vam veure, ens van fer un impacte profund: totes, sense excepció, vesteixen una túnica negre, que les cobreix de cap a peus; aquesta roba negre, damunt del cap, presenta una gran elevació, com si per sota duguessin un gran pentinat, del qual només en podrà gaudir el marit ; algunes van amb la cara tapada i d’altres amb la cara, i només la cara, descoberta; aquestes darreres ens vam permetre descobrir alguns detalls exòtics: pintades damunt unes celles totalment depilades, duen dues ratlles negres que es toquen sobre el nas; això i els seus trets negroides els donen un aspecte singular: com la Grace Jones vestida amb la capa del dolent de la Guerra de les Galàxies . Totes s’assemblen molt entre elles, com bessones; en canvi semblen pertànyer a una raça diferent que la dels seus homes, o així em va semblar a mi.

MALDIVES SEGONS TALULA.

Maldives és una cadena d’atols que comença a l’equador i s’estén per  més de 400 milles en direcció nord, habitada per escassament 300.000 persones. Les seves condicions geogràfiques l’han convertit amb un dels països amenaçats per l’escalfament global: si no el parem, d’aquí a uns anys estaran sota l’aigua; com que els seus habitants no creuen massa en que ho aconseguim, han obtingut l’estatut genèric de refugiats i estan comprant terres a Austràlia on mudar-se quan comencin a notar humitat als peus.
És un país petit i desconegut, fins i tot pels pocs que l’ha visitat, ja que d’habitud es passen les vacances a una illa-hotel, sense sortir-ne, de manera que, a banda del clima i el meravellós coral, podrien estar a qualsevol Club Mediterranée del Món.
Nosaltres vam visitar només l’atol que està més al nord, Uligamu, però la flexibilitat que ens dona la nostra condició de navegants fa que, probablement, haguem vist més Maldives que molts altres turistes.
D’entrada cal dir que les Maldives i les Tuamotus tenen molts de paral·lelismes geogràfics i paisatgístics. De les dues, crec que em quedo amb les primeres; bàsicament per la gent que és molt mes hospitalària i senzilla que molts dels afrancesats habitants de les Tuamotus.
La gent de les Maldives son musulmans, però sense tirar-t’ho en cara; tenen la seva pròpia llengua i escriptura, aquesta darrera francament curiosa, com un braille visual. Racialment estan entre els indis de la índia i les gents de l’orient pròxim, amb unes dones que, al menys de joves, son molt estilitzades i amb uns ulls de foc.
Mai he visitat un país més net i polit; tots els carrers son de sorra, l’element més abundant, però enlloc no veus un paper o deixalla. Les cases tradicionals estan construïdes a base de petites trossos de coral i l’efecte és sorprenent; tots els pobles que vam visitar tenien uns edificis oficials nous i en molt bon estat, entre els que s’hi contaven sempre escoles i ambulatoris, i una classe burocràtica notablement eficient i sense rastres de corrupció, fenomen bastant poc habitual en aquesta part del món.
També és notable l’abundància de peix i la seva mida: enlloc havíem pescat tants de calamars (15 pescats en una hora des de la coberta del Talula), i enlloc havia vist peixos tan grans a tocar de la riba. De fet el país viu del turisme i de la pesca i això els dona per fer aquests edificis, donar els serveis bàsics i comprar terres a l’estranger; val a dir que, en carreteres, no tenen gaires despeses.
En fi, desitjo sincerament que els nostres excessos contaminants no acabin amb aquestes Tuamotus de l’Índic.