23.10.2005 Les Tribulacions del Talula o De Gallecs a Bakkaras (White chiken) o Ja fa un any que anem descalços (I)

23 octubre 2005 en 22:14 | Publicado en Empezamos | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

6 mesos després de la darrera crònica, es fa difícil tornar a posar-se el barret de cronista: tanta gent , tants de llocs,  tantes anècdotes, tants de problemes,… Fins i tot el títol és difícil: segueixo el fil de la darrera crònica, afegint el nom amb el que coneixen als europeus a Surinam?, o em refereixo al factor comú dels darrers mesos: els problemes; o ha de ser una referència a que ja fa mes d’un any que som a la carretera salada,…?.
Potser el millor es fer la crònica de les nostres tribulacions: en hem tingut tantes i de tantes menes, afortunadament totes, menys una, superables i superades, que son un bon fil conductor per explicar la història d’aquests darrers mesos i potser, de pas, les exorcitzem. Però que ningú es porti a engany:encara som al peu del canó.
Al final de la darrera crònica ens disposàvem a  navegar unes setmanetes per la Bahia de Todos os Santos. Doncs ho varem fer, però la conclusió a pilota passada és que no era la millor època: havia començat la estació de les pluges i ens varem xupar mes xàfecs que en Noé; al final hi havia tants de fongs al Talula que semblàvem una granja de xampinyons. En un dels desplaçaments per les illes de la badia, concretament quan anàvem a l’ilha das Fontes, tot i que el derroter (guia nàutica) deia que cap problema, varem fer una embarrancada tal que, de no haver estat per la potra de poder demanar auxili a un petit remolcador que casualment estava per allí, encara hi seríem enganxats. De la Bahia de Todos os Santos varem anar a Morro de Sao Paulo, un lloc amb platges,  illes i racons històrics interessants,

llàstima del incipient turisme pijo; allí  varem poder gaudir una mica mes i el mes greu que ens va passar van ser una parella d’ocellets que volien fer el seu niu, tan si com no, a la vela major (plegada, és clar).
De tornada a Bahia varem deixar el Talula aparcat unes setmanes per anar a Rio  i Ouro Preto amb bus; tampoc van haver-hi incidents dignes de menció en aquesta excursió, excepte els refredats que varem agafar per culpa dels congelants aires condicionats dels autobusos. Rio segueix essent la ciutat mes espectacular que he visitat i Ouro Preto una simfonia d’esglésies barroques ancorades a l’encant del Brasil colonial i miner.
De nou a Bahia i mentre ens preparàvem per començar a navegar cap el nord, varem fer amistat amb un gales de 70 anys, amb dos voltes al món a les seves espatlles; antic magnat, conegut com el “rei del moble de tub” als 60 a Londres, després es va arruïnar i va tornar a aixecar el cap com a tractant de cavalls de carreres, fins que un accident de cotxe gairebé el mata; va quedar tan fet caldo que el metge el va aconsellar anar a un país càlid per disminuir els dolors als ossos, i des de llavors navega; la seva vida es un seguit d’anècdotes, intrigues, baralles, borratxeres,.., com si fos el soci de Lord Byron; als seus 70 anys no pot evitar tocar el cul de qualsevol noia que li passa a menys de 10 metres i, després de deixar a moltes dones pel camí, ara està cassat amb una veneçolana que pot veure tantes copes com ell. Amb ells varem compartir els darrers dies a Bahia, la festa nacional i algunes ampolles de ron Montilla.
El 4 de juliol, per altre banda dia nefast pel planeta, diguem adéu a tots els amics que hem fet i entre llàgrimes i tocs de sirena, salpem de Bahia cap a Maceió. Les previsions son de vent i corrents favorables, però, com passa sovint, ens hem de tragar un vent de morro un mar excitadet fins el destí i, entrant al port de Maceió, quasi topem amb un pesquer que arrossega una xarxa  i les llums del qual, si les portava, contra el fons de la ciutat no veiem. Maceió be: ciutat senzilla i tranquil·la, estem quasi sols, i la gent es amable, llàstima de la quantitat de merda que hi havia a la platja i que et convida a marxar. Aquí comencem a ser conscients d’un increment preocupant en la població de “gorgojos” al Talula; caldrà fer alguna cosa.
Següent etapa: Recife; trajecte ràpid gracies a la corrent favorable que per fi hem trobat, però no mancat de xàfecs i calmes. En tota aquesta zona la costa es molt poc profunda el que fa que, a banda d’haver de patir una onada curta i encrespada que incomoda la navegació, cal anar esquivant pesquers tot el rato, com en un gran eslàlom marítim. Entrant al port de Recife, em despisto i m’enganxo dos dits en el molinet de la ancora; és un miracle que encara els conservi; em quedo tan blanc que quan la Laura em veu s’espanta.
Ens quedarem gairebé un mes a Recife, on ja ens esperaven uns amics anglesos que varem conèixer a Gàmbia.

Van estar unes setmanes regades d’àpats, en els que la Laura va donar la definitiva empenta internacional a l’All i Oli, i molt , molt d’alcohol (que borratxos que son els mariners!!),

amb algun petit incident com un intent d’atracament, que afortunadament no va fructificar. Visitem Olinda, un altre memento del Brasil colonial .


A Recife, entre copa i àpat, intentem acabar amb la plaga d’insectes que han gairebé liquidat les nostres existències de pasta i farina; també descobrim alguns problemes tècnics al Talula, alguns dels quals ens complicaran la vida en el futur : problemes amb els enrotlladors de proa, amb el pinçot de la botavara  i pèrdues en el tanc de gasoil.
El pinçot de la botavara, malgrat haver-lo reparat a Recife, ens donarà el primer ensurt al salpar cap a Natal: a una hora de navegació m’adono que el pinçot s’està obrint totalment, amenaçant en alliberar la botavara del màstil; arriada urgent de major i reparació de fortuna (d’aquestes de cabets i moltes voltes); òbviament no hi ha mes remei que arribar al nostre destí nomes amb gènova; afortunadament els vents son força portants i la corrent col·labora. Abans de Natal un ensurt gran amb un pesquer que, sorgit de la penombra, ens passa molt a prop i alguna cosa frega el casc; afortunadament no passa d’aquí.
L’entrada al riu Potengi, a la riba del qual hi ha Natal, literalment acollona: una trencant d’onades amb esculls a costat i costat i, per acabar d’arrodonir l’escena, un mercant gros embarrancat uns dies abans; no se si ens hauríem atrevit a entrar si no hagués estat per les Llangadas (barquetes a vela usades pels pescadors, amb les quals van desenes de milles mar endins i que planegen com si fossin 49’s) que ens passaven al davant i entraven sense cap problema.
Un cop a Natal cerquem la manera de solucionar el tema de la botavara; trobem un senyor, en Joao Torneiro, torner de professió, que fa el que, a Europa, es consideraria un miracle tècnic: soldar una peça d’alumini de foneria. Segons ell, aquesta peça ja no es tornarà a trencar, i el cert es que de moment aguanta (vosaltres no ho veieu, però estic tocant fusta).
Davant l’èxit, decidim provar sort amb el dipòsit de gasoil; us estalvio els detalls: després de dues setmanes de lluitar amb el tema, amb l’ànim esquerdat i la butxaca disminuïda, decidim llençar la tovallola i tornar-lo a muntar a bord en un estat igual o pitjor que abans. Per recuperar-nos de la inútil tasca, decidim agafar-nos un dia de “vacances”: visitem les famoses platges de dunes de Natal, meca brasileira del buggy: n’hi ha centenars passejant turistes. Aquella nit, mentre descansem de la nostra excursió, tindrem una ofídica sorpresa: una serp considerable ha entrat dins la cabina del Talula i jo, pensant-me a les fosques que era un objecte caigut a terra, quasi l’agafo per la cua; quan me adono  del que és ,entro en un estat de pànic i histèria : he heretat la fòbia a les serps de la meva mare. Algún dia ja us explicaré en detall tota l’aventura; aquí la abreviaré dient-vos que va caldre anar a cercar als bombers per que ens lliuresin de l’animalet.
(Continuarà)

Anuncios

Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.