12.06.2006 Cartagena

12 junio 2006 en 11:10 | Publicado en Empezamos | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , ,

Hola companys, ja som a Cartagena d’Indies, Colombia, i arribar no ha estat fàcil.
La darrera vegada que vam donar senyals de vida erem a Jamaica,
traumatitzats per l’absencia de Reggae (decebedorament substituit pel Ragamurphy, pobre hereu), esperant la visita de les autoritats. Recordeu?.
Per cert, quasi totes les autoritats van apareixer quan se les esperava i amb flema i educació britaniques van omplir la parerassa del cas i ens van recitar totes les coses que no podiem fer (per exemple, baixar a la gossa a terra, o anar a qualsevol lloc amb el Talula sense haver sol.licitat permis previ); la nota discordant a aquesta correcció postcolonial la varen donar dos funcionaris de “quarantena” que es van presentar a mitja nit, borratxos i insinuant un cert pagament monetari; els vam fotra fora del Talula com vam poder i, afortunadament, sense complicacions posteriors.
A Port Royal erem a un lloc que es diu Morgan harbour, en honor del famos pirata qui acostumava a fer-lo servir de quarter general. Es collonut que els brits i els seus colonitzats estiguin tan orgullosos d’aquests personatges; es com si a Espanya estiguesim orgullosos de la memòria d’en Torquemada (encara que, ben pensat,segur que L’Aznar ho està).
De Port Royal vam salpar cap a Port Antonio, al NE de l’illa, un lloc molt tranquil i segur, en tots els sentits. El que no va ser tan tranquila va ser la travessa fins allà, ja que vam haver de lluitar arduament contra vent i onades contraries per un grapat d’hores.
A Port Antonio vam passar uns dies relaxadillos, fent excursions en bicicleta i donant tombs pel poble. Voliem visitar les Blue Mountains, pero el tema era complicat (la única carretera que les atravessava, ens va dir, va ser molt afectada per una tempesta tropical de l’estiu passat i encara estava per reparar).
Cap a finals de maig, aprofitant una previsió favorable de temps, vam tirar cap el S de nou. Ens esperaven 450 milles fins a Santa Marta, a l’est de Colombia, que esperavem resoldra en 3 dies. Al final van ser 4 i mig i quasi tots ells força durs: vam atravessar una zona del Carib que es famosa per la seva mala mar i, malgrat la previsió de temps favorable, teniem que veure-nos-les amb onades que ens escombraven la coberta i feien entrar aigua dins el Talula per llocs insospitats.
Arribats a les proximitats de Santa Marta, van dirigir-nos a una badia presuntament solitaria (segons les indicacions d’un col.lega), per tal de descansar uns dies abans de fer l’entrada oficial a Colombia; pero encara no havíem acabat de tirar l’ancla que ja vam patir la primera visita i revisió
del barco per part dels Guardacostes. Ens van dir que allí no hi podien fondejar i, perdonant-nos la vida, ens hi varen deixar passar la nit, pero l’endemà cap a Santa Marta. Un cop alli vam tardar 3 dies en acabar les formalitats d’entrada i vam tenir que pagar una bona quantitat a un agent que no va fer gran cosa mes que acompanyar-nos. Santa Marta va resultar una ciutat acollidora, amb gent molt amable i servicial, un contrast tremendo respecte a Venezuela. La llàstima es que com a fondeig el lloc era francament incòmode; tot i així ens hi varem passar 10 dies abans de continuar cap a Cartagena.
La Travesia cap a Cartagena, que va començar amb una altre visita i inspeciuó del Talula per part dels Guardacostes (es tremenda l’obsessió revisadora que hi ha en aquest pais, on qualsevol que respiri les autoritats el veuen com un traficant en potència), va a tornar a ser una tocada de collons en termes de vents i corrents: un improbable vent del SW i una forta corrent en contra van fer que tardessim unes 16 hores en fer les darreres 40 milles. Pero, com que “Dios aprieta pero no ahoga”, vam aconseguir entrar al port de Cartagena just abans de fer-se de nit, la qual hauria complicat molt les coses. Tot i aixó, al acostar-nos al fondeig, vam fer l’embarrancada mes tonta de tota la col.lecció que portem fins ara: vam anar a donar de nasos a un baix que, a banda d’estar senyalat per una gran Verge, estava clarament indicat a les nostres cartes!!. Afortunadament vam aconseguir sortir del baix fent marxa enrera, sense necesitar l’ajuda de ningu; la creixent foscor ens va permetre tancar l’incident discretament, sense sentir carcajades des del proper Club Nautico.
L’endemà, ahir, ens vam guanyar la bronca del capità del Port, conjuntament amb unes insinuades amanaçes de foragitar-nos del país, per no haver fet uns tràmits, absurds i burocràtics dels que ningú ens havia parlat. En fi, la sang no va arribar al riu, vam tornar a omplir papers i + papers, fotocopies i + fotocopies, i ja tornem a estar legals i a punt per a disfrutar d’una de les ciutat mes maques que he vist mai.
Una abraçada,
Joan Antoni

Anuncios

Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.