09.05.2009 Clons

9 mayo 2009 en 22:57 | Publicado en diario | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , ,

Finalment ahir teníem cita a l’ambaixada per fer una petita gestió, de manera que a primera hora ja saltàvem de bus en bus, tractant d’arribar a Hazmieh, la zona de
Beirut on està la delegació espanyola; el tema no és gaire fàcil doncs els autobusos no porten ni número ni destí, els conductors no parlen més que àrab i ningú té massa clar on està res (penseu que aquesta ciutat va estar dividida per la Línia Verda durant anys i els d’un costat no podien entrar a l’altre); afortunadament la gent és sol·licita i el darrer bus, ple de soldats, es va sortir del seu recorregut i, preguntant aquí i allà, no va parar fins deixar-nos en el nostre destí.

Un cop a l’ambaixada van ser 4 hores d’espera i cinc minuts de gestió davant un estirat i fatu secretari d’ambaixada. Després, tornada a capbussar-se en el tràfic de Beirut que, entre lo caòtic i intens que és, i la agressivitat que mostren els conductors, fan de la circulació una batalla campal. Aquestes passejades en bus ens permeten veure molts edificis amb marques de la guerra, amb façanes picotejades de trets i obusos; també fan que ens familiaritzem amb les cares del nombrosos candidats a les properes eleccions del mes de juny, les quals tenen al país excitat. A mi, haig de confessar, em creen una certa inquietud pel futur del Líban, ja que ningú em pot negar la semblança d’un dels candidats amb en Ruiz Gallardón, un altre es pastat que en Zaplana, un tercer podria passar per en Rajoy i, per acabar d’alarmar-me, un quart és la viva imatge d’en Ruiz Mateos, boqueta de pitiminí inclosa.
Què passa?; han emigrat d’Espanya o es que es reprodueixen clònicament?.

Anuncios

05.05.2009 Alfabet-landia

5 mayo 2009 en 21:37 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

Ahir ens vam aixecar que la temperatura havia pujat de cop 15º!; bufava un aire calent i sufocant, amb ratxes molt violentes del SW que van fer que el Talula piques amb la
proa contra el pantalà; afortunadament un reforç d’inox va evitar danys majors. Tot el dia el vent va continuar boig i polsos (ja tocava, doncs la Laura havia acabat un cop
més de netejar el vaixell). Vam telefonar a l’ambaixada espanyola i , que estrany!, va resultar, que estan molt ocupats i no saben quan ens podran atendre; sovint dona gust
ser espanyol. Després vam anar a correus i, al cap d’una hora de fer cua, de presentar documents d’identitat, respondre a nombroses preguntes, omplir formularis i signar
declaracions jurades, vam enviar (per un preu raonable, cal dir-ho) un CD amb fotografies!; imagino que aquest excés de precaucions i burocràcia son un llegat de la recent guerra civil, en la qual Hezzbolah deuria aprofitar el servei de correus per enviar amonal als Drusos o als cristians o viceversa.
Fetes les obligacions ens vam dedicar al lleure: vam agafar un bus per anar a visitar Biblos. Aquesta és una de les ciutats més velles del planeta: ni més ni menys que
8.000 anys; diuen les cròniques que va ser fundada pel déu fenici El i des de llavors, excepte el general Custer, hi ha passat gairebé tothom: fenicis, amonites, asiris,
egipcis, perses, grecs, romans, bizantins, àrabs, creuats, mamelucs, otomans, francesos,… Tots hi ha deixat alguna cosa, però el que fa d’aquest lloc una referència clau
dins del nostre món és que aquí és va inventar el primer alfabet fonètic de la humanitat.

04.05.2009 Bateig

4 mayo 2009 en 12:50 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , ,

Volem aprofitar l’estada aquí per resoldre algun tema oficial a l’ambaixada d’Espanya a Beirut; però vam arribar a l’inici d’un “pont” i ahir encara era diumenge. Per tant
ens vam dedicar a feines diverses de manteniment, com per exemple reparar una gotera que tenim en un dels cargols de l’escotero de gènova: desmuntar, netejar, desengreixar, aplicar de nou “sikaflex”, tornar a muntar i collar; es diu ràpid però es feina d’un matí, pel que no em va fer cap gràcia descobrir que, tan bon punt vaig girar
l’esquena, tot i haver-hi posat algun obstacle per impedir-ho, la Suri havia batejat la feina recent feta amb una pixada!!.

28.02.09 CAMÍ DE SANA’A

2 marzo 2009 en 18:54 | Publicado en diario, El Mundo según Talula | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Eren les 6 del matí i nosaltres ja estàvem en marxa per l’excursió cap a Sana’a, la capital, distant 400Km, fundada, afirmen, pel fill de Noé, Sem.

Iniciem el dia amb una petita lluita al bus. Demanem de asseure’ns a la fila de davant per poder veure millor el paisatge i fer fotos, però el conductor insisteix en fer-nos anar a uns seients del mig; a vegades no hi ha més remei que posar una mica de morro, de manera que, ho vulguin o no, com aquell que és una mica curt, ens apalanquem als seients desitjats. Al cap d’una estona, malgrat les mirades furioses del conductor i del caos que hem provocat, sembla que ens sortirem amb la nostra. Al final del viatge ho agrairem, ja que ha estat una vertadera orgia fotogràfica.
Aviat sabem perquè el conductor no ens volia allí: cantem massa com a giris i a cada control de carretera, i n’hi han forces, tots ells amb les seves metralladores a punt, ens paren i hem d’ensenyar el permís de viatge.

A banda d’un primer i curt tram de desert estàndard: sorra i dunes, aviat entrem en el que serà el paisatge durant quasi tota la travessa: muntanyes escarpades, rocoses i estèrils, en ocasions pintoresques i espectaculars, però sempre empastifades de bosses de plàstic, en la seva major part de color vermell.

De tant en tant travessem pobles que, entre tanta pedra i sequedat, constitueixen una eclosió de vida, caos i color. Les cases són en ocasions de rajols de fang, algunes maques i amb personalitat, un petit avanç del que veurem a Sana’a; a la major part dels casos, no obstant, son fetes a base d’encofrats i rajols de ciment i, la meitat, per acabar. La nota de color la donen les portes profusament pintades i les vitralls. Molts de pobles tenen castells mig derrocats a les elevacions properes.

img_0671
Dins cada poble regna un tràfic tan anàrquic i confús que un es fa creus que no acabin a cops de bastó; es veuen moltes motos amb tota mena de decoracions i mig embolicades amb pells de cabra i xai: són els àngels de l’Infern locals.

A banda d’algun dromedari, no gaires, la fauna terrestre està constituïda per la omnipresent cabra, la qual s’ho menja tot, des dels pocs brots vegetals, fins a la brossa, i per ases i vaques, molts d’ells rondant pels carrers i imitant a les cabres en el que fa a la dieta.El cel està dominat per una molt nombrosa població de rapinyaires.

A mig dia parem per dinar; el lloc es el típic “self-service” de carretera però, a banda de les especialitats locals, la seva singularitat rau en el fet que les dones no hi poden entrar; els homes han de procurar el dinar per tota la família i després portar-lo a un lloc amb reservats tapats amb cortines, on les dones podran menjar lluny de mirades indiscretes. Curiosament, els serveis són unisex…coses de l’Islam.

Després de dinar, per tot home del Iemen arriba l’hora del Chu-qat, l’herba narcòtica nacional que ja hem esmentat en una altre ocasió. N’ingereixen gran quantitats que emmagatzemen a la boca, el que els dona un aspecte a lo Dizzy Gillyspie. Com deia un senyor, ells no tenen ni cervesa ni licors, però tenen el Chu-qat i d’alguna cosa s’han de col·locar, no?.

28_cond_qat
El bus no va ser cap excepció i tots els homes, conductor inclòs, es van dedicar a la feina d’anar remugant l’herba. Jo, malgrat la insistència de diversos companys de viatge, no la vaig tastar ja que, després d’haver vist els excessos que fan amb el betel, un tema semblant, a llocs com Papua o les Illes Solomón, he quedat com traumatitzat.
L’efecte del qat sobre uns conductors que, quant estan sobris, es poden qualificar de suïcides, es imprevisible. El fet és que vam arribar sans i estalvis a Sana’a. Potser, com que tots van del mateix, es compensen uns als altres.
Camí del nord vam poder veure una presència creixent de civils armats: habitualment amb kalasnikows i alguna que altre pistola. Això tot i la abundància de cartells on es prohibeix explícitament anar pel món amb un fusell metralladora!.

28feb8
Així mateix, encara que en aquest cas una mica més inofensiu, a mida que ens acostàvem a Sana’a veiem més i més homes amb un punyal gros i corbat a la cintura; un cop a la capital, era com la corbata per nosaltres, el portava gairebé tothom, fins el punt que, al cap de dos hores, jo també en portava un.

28feb3
Durant tot el camí vam tenir un senyor vell al darrera que no va parar de cantar, com si fora un “muecin”; no sé si ja desvariejava o aquesta era la seva professió i practicava. Però ni això ni les horroroses pel·lícules d’acció de producció local, van disminuir l’experiència  d’aquest viatge.

I, un cop a Sana’a, se’ns va quedar la boca oberta, però això ja us ho explicarà demà la Laura.
Ah, i volem saludar des d’aquí a n’en Rodrigo, Barceloní que va camí de Austràlia, passant per Uzbekistan, entre d’altres llocs, i a les simpàtiques senyores de l’ambaixada d’Espanya al Iemen.

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.