cinco años sin calcetines

28.02.09 CAMÍ DE SANA’A

Eren les 6 del matí i nosaltres ja estàvem en marxa per l’excursió cap a Sana’a, la capital, distant 400Km, fundada, afirmen, pel fill de Noé, Sem.

Iniciem el dia amb una petita lluita al bus. Demanem de asseure’ns a la fila de davant per poder veure millor el paisatge i fer fotos, però el conductor insisteix en fer-nos anar a uns seients del mig; a vegades no hi ha més remei que posar una mica de morro, de manera que, ho vulguin o no, com aquell que és una mica curt, ens apalanquem als seients desitjats. Al cap d’una estona, malgrat les mirades furioses del conductor i del caos que hem provocat, sembla que ens sortirem amb la nostra. Al final del viatge ho agrairem, ja que ha estat una vertadera orgia fotogràfica.
Aviat sabem perquè el conductor no ens volia allí: cantem massa com a giris i a cada control de carretera, i n’hi han forces, tots ells amb les seves metralladores a punt, ens paren i hem d’ensenyar el permís de viatge.

A banda d’un primer i curt tram de desert estàndard: sorra i dunes, aviat entrem en el que serà el paisatge durant quasi tota la travessa: muntanyes escarpades, rocoses i estèrils, en ocasions pintoresques i espectaculars, però sempre empastifades de bosses de plàstic, en la seva major part de color vermell.

De tant en tant travessem pobles que, entre tanta pedra i sequedat, constitueixen una eclosió de vida, caos i color. Les cases són en ocasions de rajols de fang, algunes maques i amb personalitat, un petit avanç del que veurem a Sana’a; a la major part dels casos, no obstant, son fetes a base d’encofrats i rajols de ciment i, la meitat, per acabar. La nota de color la donen les portes profusament pintades i les vitralls. Molts de pobles tenen castells mig derrocats a les elevacions properes.

Dins cada poble regna un tràfic tan anàrquic i confús que un es fa creus que no acabin a cops de bastó; es veuen moltes motos amb tota mena de decoracions i mig embolicades amb pells de cabra i xai: són els àngels de l’Infern locals.

A banda d’algun dromedari, no gaires, la fauna terrestre està constituïda per la omnipresent cabra, la qual s’ho menja tot, des dels pocs brots vegetals, fins a la brossa, i per ases i vaques, molts d’ells rondant pels carrers i imitant a les cabres en el que fa a la dieta.El cel està dominat per una molt nombrosa població de rapinyaires.

A mig dia parem per dinar; el lloc es el típic «self-service» de carretera però, a banda de les especialitats locals, la seva singularitat rau en el fet que les dones no hi poden entrar; els homes han de procurar el dinar per tota la família i després portar-lo a un lloc amb reservats tapats amb cortines, on les dones podran menjar lluny de mirades indiscretes. Curiosament, els serveis són unisex…coses de l’Islam.

Després de dinar, per tot home del Iemen arriba l’hora del Chu-qat, l’herba narcòtica nacional que ja hem esmentat en una altre ocasió. N’ingereixen gran quantitats que emmagatzemen a la boca, el que els dona un aspecte a lo Dizzy Gillyspie. Com deia un senyor, ells no tenen ni cervesa ni licors, però tenen el Chu-qat i d’alguna cosa s’han de col·locar, no?.

El bus no va ser cap excepció i tots els homes, conductor inclòs, es van dedicar a la feina d’anar remugant l’herba. Jo, malgrat la insistència de diversos companys de viatge, no la vaig tastar ja que, després d’haver vist els excessos que fan amb el betel, un tema semblant, a llocs com Papua o les Illes Solomón, he quedat com traumatitzat.
L’efecte del qat sobre uns conductors que, quant estan sobris, es poden qualificar de suïcides, es imprevisible. El fet és que vam arribar sans i estalvis a Sana’a. Potser, com que tots van del mateix, es compensen uns als altres.
Camí del nord vam poder veure una presència creixent de civils armats: habitualment amb kalasnikows i alguna que altre pistola. Això tot i la abundància de cartells on es prohibeix explícitament anar pel món amb un fusell metralladora!.

Així mateix, encara que en aquest cas una mica més inofensiu, a mida que ens acostàvem a Sana’a veiem més i més homes amb un punyal gros i corbat a la cintura; un cop a la capital, era com la corbata per nosaltres, el portava gairebé tothom, fins el punt que, al cap de dos hores, jo també en portava un.

Durant tot el camí vam tenir un senyor vell al darrera que no va parar de cantar, com si fora un «muecin»; no sé si ja desvariejava o aquesta era la seva professió i practicava. Però ni això ni les horroroses pel·lícules d’acció de producció local, van disminuir l’experiència  d’aquest viatge.

I, un cop a Sana’a, se’ns va quedar la boca oberta, però això ja us ho explicarà demà la Laura.
Ah, i volem saludar des d’aquí a n’en Rodrigo, Barceloní que va camí de Austràlia, passant per Uzbekistan, entre d’altres llocs, i a les simpàtiques senyores de l’ambaixada d’Espanya al Iemen.