cinco años sin calcetines

04.10.2008 De volcans i altres accident

Benvolguts, avui una de volcans.
La darrera notícia era sobre els dragons-sargantana de Komodo i, en aquell mail, s’hem va oblidar de deixar constància d’una experiència inesperada i al·lucinant: acostant-nos a Flores vam veure que passaríem a prop d’una illa, Pulau Komba, a unes 30 milles de terra. Quan estàvem a unes 18 (uns 30km), una explosió i una columna de fum ens van deixar ben clar que l’illa en qüestió no era mes que un volcà actiu i, aparentment força actiu. El tema ens va acollonir i vaig arribar a suggerir a la Laura d’alterar la trajectòria per passar més lluny de les 3 milles inicialment previstes. Però la curiositat aventurera va guanyar i vam mantenir el rumb.
Desafortunadament (o afortunadament, segons es miri), a mida que ens acostàvem, el volcà es va tranquil·litzar i només feia alguna explosioneta de tant en tant, acompanyada de les pertinents columnes de fum; però al fer-se de nit i estar mes propers, es veien clarament les xispes i un fil incandescent que baixava fins l’aigua (riu de lava?), on aixecava el que, des de la penombra, intuíem eren columnes de vapor. Experiència mística, us ho asseguro, que juntament amb la tinguda el passat octubre al volcà Mont Yasur de Tanna (Vanuatu), corferidora, i la del volcà Mont Marum, a Ambryn (també Vanuatu, però mes al N), el qual, si menys impressionant que els dos anteriors, també imposava molt de respecte amb les seves entranyes rogenques i plenes de fum i boira, m’han convençut que, si Déu existeix, ha de tenir forma de volcà.
Per cert, la visita al Marum, sinó la vida, si que em va costar 4 ungles d’ambdós peus: amb aquesta vida de mariners, un ha perdut la costum de pujar muntanyes.
I per posar un bon fi de festa a aquesta experiència volcànica, vam decidir visitar el….Krakatoa (us en recordeu d’allò de  «Al Oeste de Java…»). I, ni cortos ni perezosos, vam anar a fondejar dins el que havia estat la caldera del volcà mes famós de la història (juntament amb el Vesubio, que ja caurà), l’explosió del qual al 1883 va donar força que parlar (excepte als centenars de milers de persones que la van palmar de cop, està clar). Davant nostra al fondeig, teníem el Anakrakata, que en indonesi ve a ser com baby Krakatoa: un volcà nou, sorgit els anys 20 de les cendres (i mai millor dit) del seu pare i que, a banda de créixer 5 metres cada any (ara fa mes de 300), ja ha fet forces mèrits per figurar en el rànking. Un cop més desafortunadament (o afortunadament), la criatura estava força tranquil·la i, a banda d’algunes fumerols, no donava senyals del seu vertader caràcter.
No obstant, l’aspecte socarrimat i infernal de la muntanyeta, amb el seu cràter esbiaixat, eren tot un espectacle i un dramàtic teló de fons al fondeig.
Això, de moment, és tot el que fa volcans i la seva mística.
I parlant de mística, acabaré explicant una altre experiència religiosa que vam tenir a Bali. Havíem llogat una moto per voltar per l’illa i en una parada en un poblat per frenar la set, pago i, quan me n’adono, he «perdut» la cartera. Gran espant i depressió; ja la vaig perdre un cop a Veneçuela i ens ha costat mes d’un any recuperar tots els documents. Vam començar a donar voltes pel xiringuito buscant-la i els amos del lloc i els altres parroquians feien com si ajudessin, però la cartera no apareixia. Després d’una horeta de cerca i disgust i de diverses maniobres estranyes per part dels «amfitrions», després d’haver suggerit que caldria anar a la «Polisi», l’amo em va portar a fer una plegaria i una ofrena al temple familiar (son hinduistes i, a banda dels milers de temples escampats per l’illa, cada casa te el seu); jo estava tan tocat que, tot i sentir-me una mica ridícul allí agenollat, no em vaig saber resistir. I mira per on que va anar be que no em
resistís, ja que l’ofrena va resultar i, tot sortint del temple, el nostre amfitrió va «trobar» la cartera descarrilada. Coses de la mística..
Per cert, mentre us escric aquestes línies, estem creuant l’Equador. És la 4a vegada que la Laura i jo el creuem en aquest viatge i, si tot va be, la darrera.Confiem que les notícies que ens arriben de pirates al Mar Roig, si es compliquen, no ens el facin creuar dos cops mes. En fi, sigui com sigui, ja tornem a ser a l’hemisferi N.
Aquest ha estat llarg, eh!
Una abraçada.
Joan Antoni
Talula