03.08.09 Mdina

3 agosto 2009 en 11:45 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

Desayunados y duchados (con este calor lo hacemos al menos dos veces al día), nos fuimos a buscar el autobús que nos dejaría en la estación central y desde allí, cogeríamos otro para llegar hasta Rabat.

Paseamos por el pueblo, compramos champiñones en el mercado del domingo, visitamos las iglesias y poco a poco, nos fuimos dirigiendo a Mdina.Mdina

Pasamos por una de las puertas de acceso a la ciudad. La entrada impresionó. De repente, abrigados por sus murallas, todo se convirtió en una reluciente luz amarilla. Austeridad y silencio era lo que respirabas a cada esquina. Pero esta sensación se acabó de golpe, cuando llegamos a la plaza central y cientos de estudiantes italianos nos envolvieron.

JA

Tras recorrer Mdina y sin poder visitar la catedral hasta entrada la tarde, recorrimos el camino a la inversa y nos metimos en un bar/asociación de Rabat dónde, por un par de cervezas, nos pusieron la mesa llena de comida: pan con tomate y verduritas, caracoles, butifarra, aceitunas, una pasta de carne con verduras avinagrada buenísima, macarrones y al final, buñuelos de anchoas. Delicioso. Al principio, cuando entramos, la camarera no nos recibió con muy buenos ojos pero una vez nos puso los caracoles y tanto Joan Antoni como yo, los atacamos sin ningún tipo de miramiento, su cara cambió. Luego, hablando con ella y con dos camareros más, les explicamos que en Cataluña, también tomábamos pan con tomate y caracoles cocinados de diversas maneras. Como este local lo cerraban, fuimos a la búsqueda de un restaurante que ya habíamos visto para degustar la ternera con salsa de aceitunas y así, rematar la visita gastronómica. Esta vez triunfamos. De vuelta a Valletta, llegamos a la marina y conocimos a nuestros nuevos vecinos italianos. Poco después, llegó otro barco que pretendía colocarse entre nosotros. Nadie entendía que pretendía ya que no había espacio pero el patrón insitía en amarrarse. Todos empujando para minutos después, el hombre se convenciera que aquí no podía entrar. Eso si, durante esos minutos, me hizo sufrir por la pintura nueva del Talula que peligraba a cada centímetro que el hombre insistía en su testarudez. Al final se fue “amenazando” que volvería al día siguiente. Espero ya no estar cuando él llegue.

Anuncios

01.08.2009 De turistes

1 agosto 2009 en 19:45 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , ,

bus

Havent resolt les avaries més urgents, ahir vam agafar barrets, ulleres de sol i càmeres fotogràfiques i, a cavall  d’un bus “Bedford” dels anys 50, vam anar a visitar la Valleta Maltahistòrica.

Muralles, canons, esglésies, catedrals, palaus, monuments, banderes, estàtues policromades de sants,.. intercalats de Mc Donalds, Zaras, Diesels, BurgerKings, Calvin Kleins,.. i tot banyat en una espessa salsa mòbil i espessa de turistes cridaners, principalment italians, encara que seguits de prop per anglesos i espanyols. Vaja, un lloc amb un atractiu indubtable però que les circumstàncies dels temps en què vivim han convertit en un “parc temàtic”, on l’essència serena original ha estat envaïda per una massa consumista, d’objectes i d’imatges, que li ha acaba robant, crec, el seu encant primigeni. I la cultura és cara: vagis on vagis has de pagar per visitar; curiós com l’església catòlica s’ha modernitzat en aquest aspecte, mentre que en tants d’altres segueixen en el segle XII. Una sola excepció: l’església del Naufragi de Sant Pau la qual, com si s’haguessin descuidat de posar-la al dia, pots visitar i admirar, mentre llegeixes els textos que t’han donat a l’entrada (fins i tot en castellà!) on t’expliquen les coses més notables del lloc, i sense que ningú et persegueixi per que paguis el tiquet.
Per tal d’incorporar una lliura de Malta a la meva col·lecció de bitllets em vaig dirigir, com m’havien aconsellat, al Banc Central. Malta es va incorporar a la zona Euro el 2008, pel que la seva moneda autòctona ja no circula i, com a Espanya, els que en tenen poden anar al Banc Central a canviar-la per euros. La resposta que em van donar va ser una barreja de modernitat i absurd: que intentés aconseguir-la per e-bay!!.
La visita acabà amb un cop de sort: vam trobar un bar, el més proper possible en aquestes circumstàncies a un bar de poble, on vam poder gaudir d’algunes especialitats gastronòmiques, com el formatge maltès, i d’un agradable intercanvi d’impressions amb de l’amo i alguns parroquians.

29.07.09 Edgar

29 julio 2009 en 11:15 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

marina

Una vez más y en menos de dos semanas, vaciamos el cofre de popa por tercera o cuarta vez. Ya he perdido la cuenta. Desmontamos el brazo de Edgar. Con la cámara en mano, Joan empieza a “operarlo”. Rápidamente vemos el problema: los engranajes están gastados. Me voy a lavar ropa y poco después oigo a Joan Antoni renegar de la maldad de las cosas; ha perdido una arandela amarilla. Buscamos, removemos todo, vaciamos la aspiradora….nada. Sugiero la posibilidad de que se me enganchara en la planta del pie y que ahora pueda estar flotando ya que he estado trabajando con agua. Seguimos buscando como si no tuviéramos nada mejor que hacer. De repente, levanto mi brazo y está allí enganchada. Increíble la suerte que ha habido aunque Joan Antoni se empeña en acusarme de que la maldad está en mi y que la arandela hizo lo imposible para aferrarse y no perderse. Bromas del Jotita. Nos vamos a la búsqueda del recambio. Tarea difícil. Pasamos por una tienda de efectos náuticos. Nos informa dónde está el representante de Raymarine. Pregunto a una niña y nos acompaña a buscar el autobús que nos llevará a la terminal de Valetta para allí coger otro que nos dejará en Msida. Disfrutamos del viaje en estos autobuses antiguos y sofisticados. Divertidísimos. Me siento cómoda preguntando. La gente es amable. Todo es muy italiano. Llegamos y el recambio tardará 10 días en llegar. Imposible. Qué hacemos?. Nos vamos a la marina que hay en Msida y que es la más popular. La entrada no es muy afortunada pero poco a poco las cosas van cambiando y los señores que están allá nos ayudan. Encontramos una plaza para una semana. Biennnnnn!!!!. Aquí el precio es de 18E por día. Podremos visitar la isla. Ya más relajados, nos vamos a comer unas empanadas y volvemos al Talula. Están montando un escenario al lado del pantalán. Está noche habrá fiesta de barrio. Celebran San Lorenzo. Cenamos una pizza. Hay un hombre bastante borracho bailando. Nos mantiene entretenidos hasta que acaban echándolo. Paseamos y justo cuando decidimos irnos a dormir, acaba la fiesta. Perfecto. Mañana, cambiamos de marina y de isla.

09.05.2009 Clons

9 mayo 2009 en 22:57 | Publicado en diario | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , ,

Finalment ahir teníem cita a l’ambaixada per fer una petita gestió, de manera que a primera hora ja saltàvem de bus en bus, tractant d’arribar a Hazmieh, la zona de
Beirut on està la delegació espanyola; el tema no és gaire fàcil doncs els autobusos no porten ni número ni destí, els conductors no parlen més que àrab i ningú té massa clar on està res (penseu que aquesta ciutat va estar dividida per la Línia Verda durant anys i els d’un costat no podien entrar a l’altre); afortunadament la gent és sol·licita i el darrer bus, ple de soldats, es va sortir del seu recorregut i, preguntant aquí i allà, no va parar fins deixar-nos en el nostre destí.

Un cop a l’ambaixada van ser 4 hores d’espera i cinc minuts de gestió davant un estirat i fatu secretari d’ambaixada. Després, tornada a capbussar-se en el tràfic de Beirut que, entre lo caòtic i intens que és, i la agressivitat que mostren els conductors, fan de la circulació una batalla campal. Aquestes passejades en bus ens permeten veure molts edificis amb marques de la guerra, amb façanes picotejades de trets i obusos; també fan que ens familiaritzem amb les cares del nombrosos candidats a les properes eleccions del mes de juny, les quals tenen al país excitat. A mi, haig de confessar, em creen una certa inquietud pel futur del Líban, ja que ningú em pot negar la semblança d’un dels candidats amb en Ruiz Gallardón, un altre es pastat que en Zaplana, un tercer podria passar per en Rajoy i, per acabar d’alarmar-me, un quart és la viva imatge d’en Ruiz Mateos, boqueta de pitiminí inclosa.
Què passa?; han emigrat d’Espanya o es que es reprodueixen clònicament?.

17.03.09 DE EXCURSIÓN

17 marzo 2009 en 20:51 | Publicado en diario | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

7 de la mañana y ya estábamos pegados en la ventana del autobús con dirección a Port Sudán. Cubiertas de neumáticos reventadas y pequeñas chozas de toda clase de material, es la nota que nos acompaña hasta la ciudad.

Una vez allá, buscamos un internet. Lo encontramos. Es rápido pero media hora más tarde se va la luz. Nos avisan de qué no volverá en todo el día. Nos vamos. Buscamos entonces la oficina de correos. Por el camino, el ruido de generadores es persisitente. Casi no se puede hablar. Llegamos a correos. Abro la puerta y no veo nada. Un señor aparece por el fondo y me dice que el correo de Sudán no funciona en estos momentos. Vaya, no hay correo en todo el país. Salimos. Comemos un shawarma (hay que pagar antes de pedir y desconozco los nombres de lo que están comiendo), vamos al mercado, cargamento de mangos y guayabas (de dónde los sacarán?) y vuelta a Sawakin.

Durante el trayecto de vuelta, la sensación en el cuerpo es rara. Cruzamos varios controles militares. En uno, nos paran y nos piden el pasaporte. No hay preguntas. Continuamos y oleadas de arena entran por las ventanas. Miro a los camellos, a las cabras y a los niños que forman un conjunto compacto. Todos buscan algo en los mismos lugares. Me entristezco. Es fácil girar la cara pero no por ello, los niños irán cada día a la escuela, comerán tres veces al día y dormirán en sábanas limpias. Algo tan cotidiano y habitual para nosotros, aquí en Sudán, puede resultar excepcional.

28.02.09 CAMÍ DE SANA’A

2 marzo 2009 en 18:54 | Publicado en diario, El Mundo según Talula | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Eren les 6 del matí i nosaltres ja estàvem en marxa per l’excursió cap a Sana’a, la capital, distant 400Km, fundada, afirmen, pel fill de Noé, Sem.

Iniciem el dia amb una petita lluita al bus. Demanem de asseure’ns a la fila de davant per poder veure millor el paisatge i fer fotos, però el conductor insisteix en fer-nos anar a uns seients del mig; a vegades no hi ha més remei que posar una mica de morro, de manera que, ho vulguin o no, com aquell que és una mica curt, ens apalanquem als seients desitjats. Al cap d’una estona, malgrat les mirades furioses del conductor i del caos que hem provocat, sembla que ens sortirem amb la nostra. Al final del viatge ho agrairem, ja que ha estat una vertadera orgia fotogràfica.
Aviat sabem perquè el conductor no ens volia allí: cantem massa com a giris i a cada control de carretera, i n’hi han forces, tots ells amb les seves metralladores a punt, ens paren i hem d’ensenyar el permís de viatge.

A banda d’un primer i curt tram de desert estàndard: sorra i dunes, aviat entrem en el que serà el paisatge durant quasi tota la travessa: muntanyes escarpades, rocoses i estèrils, en ocasions pintoresques i espectaculars, però sempre empastifades de bosses de plàstic, en la seva major part de color vermell.

De tant en tant travessem pobles que, entre tanta pedra i sequedat, constitueixen una eclosió de vida, caos i color. Les cases són en ocasions de rajols de fang, algunes maques i amb personalitat, un petit avanç del que veurem a Sana’a; a la major part dels casos, no obstant, son fetes a base d’encofrats i rajols de ciment i, la meitat, per acabar. La nota de color la donen les portes profusament pintades i les vitralls. Molts de pobles tenen castells mig derrocats a les elevacions properes.

img_0671
Dins cada poble regna un tràfic tan anàrquic i confús que un es fa creus que no acabin a cops de bastó; es veuen moltes motos amb tota mena de decoracions i mig embolicades amb pells de cabra i xai: són els àngels de l’Infern locals.

A banda d’algun dromedari, no gaires, la fauna terrestre està constituïda per la omnipresent cabra, la qual s’ho menja tot, des dels pocs brots vegetals, fins a la brossa, i per ases i vaques, molts d’ells rondant pels carrers i imitant a les cabres en el que fa a la dieta.El cel està dominat per una molt nombrosa població de rapinyaires.

A mig dia parem per dinar; el lloc es el típic “self-service” de carretera però, a banda de les especialitats locals, la seva singularitat rau en el fet que les dones no hi poden entrar; els homes han de procurar el dinar per tota la família i després portar-lo a un lloc amb reservats tapats amb cortines, on les dones podran menjar lluny de mirades indiscretes. Curiosament, els serveis són unisex…coses de l’Islam.

Després de dinar, per tot home del Iemen arriba l’hora del Chu-qat, l’herba narcòtica nacional que ja hem esmentat en una altre ocasió. N’ingereixen gran quantitats que emmagatzemen a la boca, el que els dona un aspecte a lo Dizzy Gillyspie. Com deia un senyor, ells no tenen ni cervesa ni licors, però tenen el Chu-qat i d’alguna cosa s’han de col·locar, no?.

28_cond_qat
El bus no va ser cap excepció i tots els homes, conductor inclòs, es van dedicar a la feina d’anar remugant l’herba. Jo, malgrat la insistència de diversos companys de viatge, no la vaig tastar ja que, després d’haver vist els excessos que fan amb el betel, un tema semblant, a llocs com Papua o les Illes Solomón, he quedat com traumatitzat.
L’efecte del qat sobre uns conductors que, quant estan sobris, es poden qualificar de suïcides, es imprevisible. El fet és que vam arribar sans i estalvis a Sana’a. Potser, com que tots van del mateix, es compensen uns als altres.
Camí del nord vam poder veure una presència creixent de civils armats: habitualment amb kalasnikows i alguna que altre pistola. Això tot i la abundància de cartells on es prohibeix explícitament anar pel món amb un fusell metralladora!.

28feb8
Així mateix, encara que en aquest cas una mica més inofensiu, a mida que ens acostàvem a Sana’a veiem més i més homes amb un punyal gros i corbat a la cintura; un cop a la capital, era com la corbata per nosaltres, el portava gairebé tothom, fins el punt que, al cap de dos hores, jo també en portava un.

28feb3
Durant tot el camí vam tenir un senyor vell al darrera que no va parar de cantar, com si fora un “muecin”; no sé si ja desvariejava o aquesta era la seva professió i practicava. Però ni això ni les horroroses pel·lícules d’acció de producció local, van disminuir l’experiència  d’aquest viatge.

I, un cop a Sana’a, se’ns va quedar la boca oberta, però això ja us ho explicarà demà la Laura.
Ah, i volem saludar des d’aquí a n’en Rodrigo, Barceloní que va camí de Austràlia, passant per Uzbekistan, entre d’altres llocs, i a les simpàtiques senyores de l’ambaixada d’Espanya al Iemen.

Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.