10.07.2009 navegant de nou l’Egeu

10 julio 2009 en 21:22 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , ,

Eren les 6 del matí i ja lliuràvem amarres per deixar Marmaris i continuar viatge cap l’oest; cap a casa. Inicialment el destí ens va obsequiar amb una popa rodona, la primera des que vam sortir de Thailàndia, 7 mesos i set mil milles enrera. Però el caràcter torrecollons de la Mediterrània aviat es va imposar i durant la resta del trajecte, diguessin el que diguessin les previsions i la lògica, el vent va ser de morro o no va ser. De manera que vam avançar fent bordos, amb els waypoints com a boia de sobrevent i, quant no podíem, a motor. L’arribada a l’illa de Simi va ser arrossegant-nos contra més de 30 nusos. Però en el fondeig, una petitíssima cala, sota una muntanya de pedres i cabres, vam tenir sort: vam trobar espai i hi vam passar la nit sols. Aquesta és una de les nombroses illes gregues a un tir de pedra de la costa turca. Demà continuem

Anuncios

09.07.2009 Comiats zombies

9 julio 2009 en 21:24 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , ,

Ahir va ser un dia d’adéu-siaus: adéu als pintors, als cambrers del restaurant de “ranxo”, als del restaurant de “güais”, a la recepcionista Mina, als gruers,….. Curiosament no hem hagut d’acomiadar-nos ni d’un sol vaixell. Després de 6 setmanes en aquesta marina, només hem fet amistat amb el mallorquí Robert, qui ja deu ser a mig camí de ca seva. En un mes i mig les poques ocasions en les que hem xerrat amb algun guiri ha estat després de dirigir-nos-hi nosaltres. Això si, salutacions ignorades per nassos aixecats, les que vulguis; al final t’acostumes a ser transparent i a ignorar a tothom, com si els únics humans sobrevivents del planeta fossin els turcs i els usuaris de la marina fossin tots zombies mormons de Salt Lake City . Francament, la tercera edat benestant europea promet poc pel futur. Cap problema, demà continuarem la nostra ruta.

10.06.2009 Marmaris versus Mersin

10 junio 2009 en 21:27 | Publicado en Diario de a bordo | 2 comentarios
Etiquetas: , , , , , , , ,

¿que tal gris?

Cansats de varador no volem cansar-vos a vosaltres, de manera que avui parlarem un xic de Marmaris. Ahir vaig anar-hi per demanar informacions i comprar alguna cosa. Al
llarg de la carretera hi ha nombrosos hotels de platja, del tipus ‘autocontingut’, on ofereixen de tot al turista, (quasi tots anglosaxons), de manera que no hagin de sortir i
puguin passar unes vacances sense que res els recordi que existeixen altres races, pobles, idiomes o costums. Tot i així, algun anglès intrèpid gosa agafar l’autobús per anar a donar un tomb per la vila i, per variar la dieta de “fish & chips”, prendre un Mac Donalds. Probablement, aquest anglès dirà al conductor turc, en un accent tancat i sense tallar-se un pèl, “how much, mate?”. Un cop a Marmaris es fa evident que aquest és un poble que viu de i per els turistes, els quals envaeixen  els carrers amb les seves pells rosades al sol (sempre m’ha al·lucinat que els anglosaxons tinguessin la barra d’anomenar als nadius d’Amèrica del Nord ‘pells roges’!). Com no podia ser d’altra manera, Marmaris aglutina totes les ‘virtuts’ dels llocs beneïts pel turisme, en agut contrast amb Mersin, ciutat on amb prou feines veus estrangers: mentre passejant
per Mersin veies una oferta gastronòmica exòtica i local, l’oferta que trobes pels carrers de Marmaris no difereix massa de la que trobaries a Marbella o a Minnesota; mentre a Mersin tot eren somriures, aquí et venen una barra de pa sense ni mirar-te a la cara; durant un mati, a Mersin, ens van convidar cinc cops a te; aquí quasi em van posar mala cara per demanar un got d’aigua a una botiga d’efectes nàutics on, per cert, em van cobrar 80E per un recanvi Volvo,  consistent en un petit cilindre d’inox! (si ho podeu evitar, us aconsello no comprar mai un motor Volvo Penta). Si el ‘mono’ de te et fa parar a una cafeteria, la dosi et costarà 1E. El comiat de Marmaris va ser musical: mentre el bus passava a prop  del pati d’una escola, vaig poder veure com els nens i nenes, elles de rosa i ells de verd, preparaven la funció de fi de curs assajant una coreografia basada en una cançó, en anglès, de la Shakira: Colòmbia filtrada per Miami i interpretada a la
turca; imagino que, a fi de comptes, la globalització és això. Sigui com sigui, us haureu adonat que l’estada a varador no m’escau bé.

02.06.2009 fumates blanques i… que sigui el que Déu vulgui

2 junio 2009 en 21:35 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

A les 9 del mati teníem aquí al mecànic acompanyat d’un “especialista”; ignorant-nos com si no hi fóssim, van començar de nou a afluixar cargols, treure mànegues, aixecar tapes,.. , com de costum, sense prendre cap precaució per evitar embrutir-ho tot per enèsima vegada amb oli i gas-oil; bé, suposo que els mecànics són descendents del déu Vulcà i, com ell, una mica guarros, i no hi ha gran cosa que nosaltres, els mortals, podem fer. Mitja hora més tard, després d’haver estat remenant amb un aparell de mesura, el qual esgrimien davant nostre com un amulet o un oracle, van dir que el motor funcionava bé i, com una exhalació, van desaparèixer, no sé si és que tenien molta feina o, un cop ja pagada la voluminosa factura, por que els féssim alguna pregunta inconvenient.
Encaminat el tema Constantino, vam continuar les negociacions amb pintor i marina i, finalment, VAM ARRIBAR A UN ACORD!. Havíem tingut esperances d’aconseguir un preu una mica millor però, si tenim en compte l’ esgotament que portem acumulat en aquesta cerca i el fastigueig de marejar tant la perdiu, crec que el tracte aconseguit no
és dolent. El temps ho dirà. Si res més no, sembla que ens quedarem una temporadeta a “Marmaris sur mer”.

27.05.2009 Velles Fúries

27 mayo 2009 en 20:18 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

Un cop el sol visible, i amb el cor en un puny, vam girar la clau per engegar en Constantino. Li va costar una mica més que ahir, i segur que menys que demà, però és va engegar.

Vam aixecar ancora i cap a Marmaris, que falta gent. Era el tercer cop que sortíem amb aquest destí i tenia que ser el definitiu, ja que allà esperem trobar un bon mecànic. Pel camí es feia evident que les Fúries jugaven amb nosaltres: mar de fons en contra, corrent en contra i un vent fluix de proa que cada deu minuts canviava d’amura: esgotador i enervant. Afortunadament el paisatge de la costa turca que teníem a estribord era deliciós i, per babord, començava a retallar-se Rhodes. Al voltant de les 4 de la tarda, un cop més, va saltar un vent fort de component N que inicialment ens va fer guanyar velocitat; posteriorment, al acostar-nos a la escarpada costa i a l’estret de Sark, entrada a la badia de Marmaris, el vent va embogir: ratxes que passaven de 10 a 30 nusos i canviaven la seva direcció 180º; vam haver de rissar major, treure les veles de proa i continuar només a motor. Ja dins la badia de Marmaris, a tot arreu es veien cartells anunciant la marina on anàvem i el canal de VHF pel qual calia avisar però, com sempre, per més que intentàvem comunicar-nos ningú responia. Va costar trobar l’entrada i, un cop allí, vam despertar al vigilant de la caseta a crits, sistema de comunicació de baixa tecnologia, però molt socorregut. A les 8 del vespre estàvem amarrats a una marina gegantina, amb supermercat, bars, restaurants, botigues de subministraments nàutics, perruqueria i, fins i tot, una emissora de FM; marina que, a jutjar pel personal que veiem, fa també les funcions de geriàtric flotant.
Cap queixa, amb cinquanta anys estar en llocs on tothom és més gran que jo em fa sentir jove.

26.05.2009 Constantino

26 mayo 2009 en 12:29 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

Y llegó la hora de encender el motor: le costó pero empezó a funcionar. Minutos más tarde, estábamos ya navegando hacia la siguiente parada: Marmaris.
Con poco viento y el que había, siempre en el morro, decidimos tener a Constantino encendido todo el tiempo. A eso de las 16 horas y tal cómo pronosticaba el parte, cuando es algo en contra tuyo, nunca se equivoca, el viento aumentó de forma considerable y ya no podíamos avanzar. Las olas eran enormes y Talula no podía con su alma. Buscamos un fondeo y rápidamente nos pusimos de través al mar. Talula ganó velocidad. Con 8 nudos de corredera, nos dirigimos a la bahía esperando que el lugar estuviera bien protegido. Lo estaba. Así que con el ancla abajo, busqué un agujerito de arena en medio de bosques de algas. Tiré y cuando estaba a punto de tocar fondo, la cadena se paró. Con tanto movimiento, ésta misma se pisa y se queda clavada.
Después de soltarlo todo a nivel verbal, Joan Antoni hizo marcha atrás y pude encontrar mi agujerito de arena. Más marcha atrás y el ancla enganchó bien en el fondo del mar. Con un motor que no sabes si se va encender a la siguiente vez, toda precaución es poca.
Poco después llegó el atardecer y aún no había mirado el paisaje. Malo. Cuando algo me preocupa soy incapaz de disfrutar de este viaje. Me agobia pero no puedo hacer nada para cambiar esta forma de ser. Tengo miedo que Constantino deje de funcionar. No sabemos que le pasa y eso es lo que aprieta: la incertidumbre. Además, la bomba de agua salada vuelve a perder pero como es algo que lo ves y ya sabes lo que tienes que hacer, no preocupa demasiado pero lo otro es al menos para mi, pura superstición. Me paso el día diciéndole cosas bonitas al motor para que no falle.
Prometo que cuando llegue a España haré un curso de mecánica.
Mañana al amanecer, volveremos a estrujar a estos corazoncitos.
Se encenderá? Podremos llegar a Marmaris y encontrar un buen mecánico?.
Y mientras, no pararé de decir: aupa Canstantino!!.

25.05.2009 Àguiles i teutones

25 mayo 2009 en 21:45 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

Després d’una nit de navegació amb un vent canviant en força, de res a poc i de poc a res, i permanent en direcció, morro, vam creuar el meridià 30E. Poques milles més enllà vam parar a fer nit a un lloc anomenat Gokkaya, al costat de l’illa Kekova, el nostre primer fondeig a la Mediterrània, si descomptem l’avortat a Port Said.

El lloc ens l’havien recomanat uns amics i veníem preparats. Tot i així, vam quedar bocabadats. Un indret perfecte per ancorar, envoltat d’un paisatge meravellós; el paradigma d’una cala mediterrània clàssica. Calma i serenitat, restes de temps passats per arreu, cabres enfilant-se als penya-segats de la riba i àguiles trencant el silenci amb ocasionals crits estridents. També, no hi ha res perfecte en aquest món, alguna goleta de turistes alemanys on, a mida que els nivells alcohòlics pugen, les rialles histèriques d’alguna teutona fan la competència a l’àguila. Tot i això, és una llàstima que no ens hi podem quedar una setmana: cal arribar a Marmaris per resoldre algunes coses (entre elles en Constantino, a qui cada cop costa més convèncer que s’engegi) i continuar cap l’oest abans no es desperti el Miltemi amb força.

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.