cinco años sin calcetines

10.06.2009 Marmaris versus Mersin

Cansats de varador no volem cansar-vos a vosaltres, de manera que avui parlarem un xic de Marmaris. Ahir vaig anar-hi per demanar informacions i comprar alguna cosa. Al
llarg de la carretera hi ha nombrosos hotels de platja, del tipus ‘autocontingut’, on ofereixen de tot al turista, (quasi tots anglosaxons), de manera que no hagin de sortir i
puguin passar unes vacances sense que res els recordi que existeixen altres races, pobles, idiomes o costums. Tot i així, algun anglès intrèpid gosa agafar l’autobús per anar a donar un tomb per la vila i, per variar la dieta de «fish & chips», prendre un Mac Donalds. Probablement, aquest anglès dirà al conductor turc, en un accent tancat i sense tallar-se un pèl, «how much, mate?». Un cop a Marmaris es fa evident que aquest és un poble que viu de i per els turistes, els quals envaeixen  els carrers amb les seves pells rosades al sol (sempre m’ha al·lucinat que els anglosaxons tinguessin la barra d’anomenar als nadius d’Amèrica del Nord ‘pells roges’!). Com no podia ser d’altra manera, Marmaris aglutina totes les ‘virtuts’ dels llocs beneïts pel turisme, en agut contrast amb Mersin, ciutat on amb prou feines veus estrangers: mentre passejant
per Mersin veies una oferta gastronòmica exòtica i local, l’oferta que trobes pels carrers de Marmaris no difereix massa de la que trobaries a Marbella o a Minnesota; mentre a Mersin tot eren somriures, aquí et venen una barra de pa sense ni mirar-te a la cara; durant un mati, a Mersin, ens van convidar cinc cops a te; aquí quasi em van posar mala cara per demanar un got d’aigua a una botiga d’efectes nàutics on, per cert, em van cobrar 80E per un recanvi Volvo,  consistent en un petit cilindre d’inox! (si ho podeu evitar, us aconsello no comprar mai un motor Volvo Penta). Si el ‘mono’ de te et fa parar a una cafeteria, la dosi et costarà 1E. El comiat de Marmaris va ser musical: mentre el bus passava a prop  del pati d’una escola, vaig poder veure com els nens i nenes, elles de rosa i ells de verd, preparaven la funció de fi de curs assajant una coreografia basada en una cançó, en anglès, de la Shakira: Colòmbia filtrada per Miami i interpretada a la
turca; imagino que, a fi de comptes, la globalització és això. Sigui com sigui, us haureu adonat que l’estada a varador no m’escau bé.