cinco años sin calcetines

19.09.2009 Tramuntana

Aprofitant una finestra de temps, ahir vam salpar de Menorca en direcció al meu estimat Empordà. No era una finestra fàcil, doncs tindríem força vent i mar, però era possible ja que els vents eren favorables i no es preveien xàfecs a la zona durant la travessa. Amb puntualitat de rellotge segons la previsió, el darrer xàfec va passar per Fornells a les 8 del matí i, una hora més tard, sortíem. La navegació durant el dia va ser durilla degut a la maregassa que pujava des del sud-oest; la nit va ser fosca, només il·luminada per un festival pirotècnic de llamps, no previst per cap meteoròleg que escoltéssim, que ens va tenir acollonits una bona estona, fins que va quedar clar que ens passaria per la popa. El primer empordanès que ens ha vingut a rebre és precisament el que no volíem veure: la tramuntana. Va ser arribar a l’alçada del cap de Begur i el vent va canviar de cop, com si algú hagués actuat sobre un control, de oest-sud-oest a nord, vent que tampoc ningú havia previst. En aquests moments ens trobem lluitant amb aquest visita inoportuna i inesperada, a veure si ens deixa arribar a Port de la Selva. Allí començarem a retrobar-nos amb familiars i amics que fa cinc anys que no veiem. Em fa molta il·lusió, malgrat haig de confessar que, per una persona amb la poca habilitat pel tracte social que jo tinc, defecte aguditzat fins l’extrem per un lustre de vagabundeig, l’experiència serà estressant. Espero sortir-me’n bé, tan bé com tots ells es mereixen. Al fi i a la cap, em sento com un fill pròdig retornant a casa o, potser millor, com un «indiano» que al cap de molt de temps retorna a la terra sense fortuna, però sense haver fracassat.