08.04.2009 Les Bromes del Roig

8 abril 2009 en 17:25 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

I, efectivament, la nit d’ahir la recordarem. Com dèiem, havíem sortit amb una previsió de poc vent per les properes 24 hores, però el fet que a la posta del sol aquest virés cap a nord i refresqués era mosquejant.
A les hores petites, i després de pujar i baixar d’intensitat diverses vegades, el que ens obligà a nombroses maniobres que anaven minant les nostres forces, es va instal·lar ja entre els 25 i els 35 nusos. Com de costum, el vent venia d’on nosaltres volíem anar, el que ens obligava a una constant successió de virades i el brutal onatge impedia que avancéssim gaire en la direcció desitjada.
Fins aquí, res de nou en aquestes aigües. Però aviat es van començar a complicar les coses: el balumero de la major va petar. En principi no és molt greu, però amb vents com els que teníem la baluma vibrava salvatgement i la vela patia. El vent va seguir pujant i vam decidir enrotllar gènova i treure la trinqueta castanyera. En una virada per esquivar un “llum”, peta l’escota de la trinqueta (sembla impossible, però és cert!); això crea una confusió amb el consegüent flamejar de la major, la qual en un instant s’esquinça totalment de proa a popa. Tornem al bordo anterior i arriem la major com podem. Ens hem quedat sense el cor d’un veler: la vela major. No ens queda més remei que engegar en Constantino i ajudar-nos amb la trinqueta. Això ens crea una angoixa terrible; cap dels dos en parla, però tots dos pensem el mateix: hi ha un risc que el motor es pari, i de fet ja ens ha passat més d’un cop. El gas-oil, especialment en països càlids, fa una alga que acaba taponant els conductes; les onades xarboten al Talula sense compassió, pel que tota la porqueria acumulada en el dipòsit té moltes possibilitats de passar als conductes. Si se’ns para el motor, no tenim cap altra sortida que girar cua i, amb la gènova, tornar a Port Ghalib i allí resar perquè el capità del port accedeixi a enviar algun vaixell a remolcar-nos cap dins. Però sabem que la negativa es quasi segura, del que en dóna testimoni les restes d’un veler naufragat just a l’entrada d’aquest port fa cinc mesos (ja en veureu les fotos), quan intentaven remolcar-lo cap dins en una situació semblant. I si no podíem entrar allí cap on anàvem?, qui ens podia venir a remolcar per entrar en algun d’aquests llocs farcits de coral?; sense resposta. Vaja, que si es parava el motor, ja podíem anar traient la pols a la pòlissa de l’assegurança.
Amb tot això eren les 3 de la matinada i faltaven dos hores perquè es fes de dia. La Suri tremolava de por i, per primer cop en 4 anys, la vam deixar baixar a la cabina. El fondeig més proper era a Mina Safaga, a 20 milles de distància que serien unes 8 o 9 hores de lluita contra el mar. Tot i anar a motor, les onades ens impedien anar en línia recte i teníem que fer bordades, com si anéssim a vela. Quan es va fer de dia el vent ja ratllava els 40 nusos. El mar ens anava fent petites jugades per mantenir-nos l’adrenalina alta, com ara quant va arrancar 4 dels bidons de gas-oil i gasolina que anaven estibats sobre coberta: vam aconseguir recuperar-ne 3, l’altre va desaparèixer.
Les hores van anar passant i l’esgotament i la tensió creixent, però vam a aconseguir arribar a l’entrada de la badia de Mina Safaga on, finalment, podríem llançar l’ancora. Amb aquestes que veiem un parell de velers que surten de la badia, cosa totalment inexplicable amb aquell temps; els truquem per ràdio i ens diuen que els militars egipcis no els deixen fondejar en aquell indret!: els militars sempre veient què poden fer per ajudar als civils. No ens queda altre remei que continuar cap el nord i anar a cercar refugi a la següent badia; 10 milles més contra els elements de cara. Finalment, a les 3 de la tarda, aconseguíem entrar a Abu Soma i fondejar. Estàvem desfets, esgotats, encarcarats, destemplats, coberts de sal i jo amb diarrea d’origen nerviós, sense haver menjat ni begut res les darreres 20 hores, ni aclucat ull les darreres 30, però donant gràcies a n’en Constantino per haver salvat la situació i a l’Edgar per haver conduït el Talula amb ma ferma;jo no hauria pogut.
A les 4 ja estàvem dormint per recuperar forces després d’una de les nits més llargues de la nostra vida.

Anuncios

07.02.09. 10:45am

7 febrero 2009 en 10:45 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Después de una noche donde se ha dormido poco debido a los golpes que daban la génova y la mayor por falta de viento, he desistido en mi tercer intento de dormir un poco y a las 8:30am, me he dispuesto a preparar el desayuno a base de naranjas, tostadas con queso fundido, huevos y café. Mientras, JA ha estado oyendo una rueda a través de la radio a la que nos hemos presentado para comunicarnos con el resto de los barcos que hacen el mismo recorrido (Maldivas-Omán) y de esta forma, continuar con ellos de cara al Mar Rojo.

Hace pocos minutos estaba sumergida con el capitán Nemo contemplando magníficos escenarios bajo el mar.

Cuando acabe esta redacción, no sin antes haberme levantado al menos una vez para otear el horizonte a la búsqueda de mercantes, seguire con Julio Verne y a las 11.30am, empezaré la difícil labor de ponerse ante los fogones, aunque la verdad sea dicha, llevamos unos días de navegación tan idónea como insólita, que cocinar, no supone una tortura.
Hoy prepararé un arroz con pesto y jamoncillo de lata que compré en Papúa-Nueva Guinea. Luego tomaremos nuestro último capuccino Indocafé (comprado en Indonesia) y JA lavará los platos que vuelve a ser, como el cocinar, un ejercicio de equilibrio donde, con un pie bombea el agua salada (todo se lava con agua de mar y en gran parte también cocinamos con ella)), con el otro se mantiene y con las manos, a duras penas, frota los platos y los enjuaga.
Entre oteadas y comprobando el rumbo y la intensidad del viento para ajustar las velas, pasaremos la tarde. JA se dedicará a la traducción y yo a estudiar. Luego vendrá la hora de la cena a las 18.00pm, encendida del motor durante 5 minutos para mover el aceite de la cola y Joan Antoni se irá a descansar un rato para luego así, a las 20h, empezar su primera guardia que acabará a las 22h, hora que le relevo hasta las 24h. Aquí cambiaremos otra vez el turno y a las 3 de la madrugada, JA me despertará para hacer mi última y horrible guardia que durará hasta las 6 de la mañana. Y así un día más, dormiré hasta las 8:30am y vuelta a empezar.

Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.