01.10.2009 Fi de festa

1 octubre 2009 en 12:38 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , ,

Ahir, mentre anàvem de Palamós al Masnou, es van complir els cinc anys del dia en que vam salpar de Barcelona. Avui anem cap al Port Olímpic i, en arribar, haurem tancat el cercle, haurem acabat la nostre circumnavegació. A partir d’ara haurem de canviar els plans de navegació pels “planazos” del mòbil, les gestions a les oficines d’immigració i duanes per les gestions a les companyies de gas i electricitat, les visites a monuments per les visites a les oficines d’atur. També hi ha alguna cosa positiva: deixarem de donar-vos la llauna en aquest blog i canviarem les nostres cròniques per contactes en viu i en directe amb tots vosaltres. Després d’uns dies al Port Olímpic, ens traslladarem al nostre amarrament definitiu (definitiu?, que vol dir això?..) al pantalà B de la Marina de Badalona, on sereu tots benvinguts. En definitiva, el viatge ha acabat i arriba el moment de reincorporar-nos a la vida normal. Algú sap d’alguna feina?…

Anuncios

30.09.09 A un día

30 septiembre 2009 en 11:01 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , , , ,

Esto es lo que falta para completar el círculo: un día. Ayer salimos finalmente de Roses con dirección a Palamós. No había viento pero el poco que hubo, nos ayudó a mantener al menos las velas y llegar al destino. Una vez detrás del rompeolas del puerto de pescadores, cogimos una boya que nos dejó un barquito que había salido para tomar un poco el sol. Ya amarrados, me dediqué a contemplar el pueblo de Palamós mientras desgranaba una granada para la ensalada. Todo lo hacía lentamente. Pensaba en el tiempo y en el espacio. Reiteración. Sigo sintiendo este viaje cómo un sueño: irreal y mágico. Un gran letargo que me ha llevado a lugares donde el ser humano convive en paz con su entorno; donde la vida se vive con calma y tranquilidad; donde las malas caras no caben en ese mundo amable y sosegado; donde la conciencia de lo que somos y a donde vamos, se vive con plenitud y sin miedo. Donde un gran DONDE cohabita con sus gentes. Mañana nos espera el Port Olimpic. Mañana cerraremos el proyecto Talula. Mañana diremos adiós a muchas cosas para empezar otras. Mañana diré…no sé lo que diré. Sólo sé que intento deciros que pienso o siento y lo único que me vienen son lágrimas a los ojos. Cómo duele decir adiós a lo que me ha dado tanto; a lo que me ha hecho ser más persona; a lo que me ha ayudado a superar mis miedos e incertidumbres. En definitiva, a lo que me ha ayudado a ser libre. Cómo duele.

06.09.09 Entre onades fins Ses Illes

6 septiembre 2009 en 22:26 | Publicado en Diario de a bordo | Deja un comentario
Etiquetas: , , , , , ,

Com dèiem, el vent, malgrat fort, s’ajustava al que havíem previst; però ens vam equivocar al pensar que la mar encara no estaria formada; se’ns va passar per alt que més al nord, al golf de lleó, ja feia hores que el mestral bufava amb fúria i que aquesta mar, arribant més al sud, ja estaria preparada perquè 30 nusos l’excitessin com si fossin 40 o més. En fi que, a partir de les dues de la matinada, ens vam trobar amb una mar desbocada, enorme, que pentinava el Talula de proa a popa, d’estribord a babord; a baix, des de la cabina i a través dels metacrilats, veiem com les onades, una darrera l’altre, ens sepultàvem; de tant en tant alguna colpejava violentament el casc, sacsejant el Talula com si fos un ninot i fent que, segons per on picava, orsés o guinyés de manera brusca. És difícil avaluar l’alçada de les onades i es corre el perill d’exagerar, però us puc assegurar que més d’un cop la cresta estava per damunt de la primera creueta. Poques vegades ens hem trobat onades com aquestes, tan grans, tan curtes i del través!. La Laura es va marejar i va tornar al mar tot el que havia menjat des de Tailàndia; a mi em va tocar estar de guàrdia gairebé tota la nit i, cada cop que treia el nas fora de la capota, una onada me’l banyava de mar. Al llarg del matí el vent va baixar una mica, no així les onades que no ens van deixar en pau fins que vam ser a recés de la punta de l’Esperó, a l’entrada del Port de Maó. Aquí, amb la sobtada calma, vam haver de fer front a una nova riuada de sentiments: havíem arribat a Ses Illes, érem a Espanya i d’alguna manera ja podíem assegurar que el món és rodó: l’agost del 2004, un parell de mesos abans de començar la nostre aventura amb el Talula, la Laura i jo sortíem d’aquest port amb un altre vaixell que portàvem cap a Barcelona; cinc anys més tard, sense anar mai enrera, hem arribat al mateix lloc. Alguna cosa ha canviat dins nostre; ja som a casa i hem deixat de ser transmundistes; la seguretat d’un paisatge conegut pugna amb la desorientació de l’anima que cap GPS ens pot resoldre; sentim una barreja de satisfacció i malenconia. Al fondeig de Cala Teulera ens trobem amb els nostres amics canadencs del Toboggan, als que no veiem des de Ismailia, a mig Canal de Suez. Els saludem amb alegria, però no podem evitar mirar-los amb una mica d’enveja: ells encara no han arribat.

Arribada

Arribada

Crea un blog o un sitio web gratuitos con WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.