06.06.2009 Con un dedo apuntando a Huelva….y porqué a Huelva?
6 Junio 2009 at 22:15 | In Diario de a bordo | Leave a CommentTags: burocracia, cabreig, cosas Kurdas, mosqueados, new look Talula, pintor, plástico
Llegaron los pintores y empezó la sinfonía dentro del Talula. Paredes, tapas de sentina, mesa e incluso las naranjas que hay colgadas en la red, temblaban y zumbaban como gelatina soplada con tanta vibración a ambos lados del Talula. Empezaron a lijar la obra muerta del casco y con ello, la operación “New look Talula”. En cuestión de minutos, el aire se llenó de pintura. Cierro todo, ponemos toldo y una cortina en la entrada.
Tras varias idas a la cabina telefónica, subiendo y bajando la escalera y jugándome el tipo a falta de una mano y con un dedo apuntando siempre a San Pedro, veo que los otros barcos que están lijando, están cubiertos de plástico para evitar que éste suba al barco. Toda animada, me voy a uno de los que están trabajando con nosotros (Idris) y le sugiero que haga lo mismo. Ante su respuesta negativa alegando calor, se me puso la mosca en la oreja.
Empezamos mal amigo.
Minutos más tarde, bajó Joan Antoni qué, con un “te entiendo” pero nosotros estamos viviendo aquí dentro, consiguió que pusiera el plástico que había sido traído el día anterior y que reposaba jocosamente a los pies de Talula.
Estos Kurdos, cosa que te lo repiten hasta la saciedad cómo clara muestra diferenciadora con los turcos, trabajadores no sé si lo serán (en un día no puedo hacer ninguna afirmación) pero cabezotas y orgullosos, de eso no me cabe ninguna duda.
Habrá que lidiar duro con ellos.
13.05.2009 Paperassa
13 Mayo 2009 at 20:00 | In Diario de a bordo | Leave a CommentTags: 6 hores i 4 tes més tard, burocracia, gimcana, Harbour Master, miss Laura, peluquería, peste porcina, Talula, té, Turquía
Ja descansats, a primera hora del matí ens disposàrem a seguir el viacrucis burocràtic per a legalitzar l’entrada a Turquia. Calia anar a la Cambra de Comerç a comprar
formularis, al “Harbour Master” perquè els ompli, a la policia d’immigració perquè fessin els visats, per lo qual, descobrirem, feien falta uns timbres de l’estat que calia anar a comprar a Duanes, per tornar a la policia i aconseguir que ens estampessin el visat en el passaport; fet això calia anar de nou a Duanes, però aquest cop a un departament diferent a un lloc diferent, per tal que donessin testimoni de que no portàvem ni armes, ni drogues ni la pesta porcina (testimoni que donaren de bona fe) i, arribats a aquest punt, calia tornar al “Harbour Master” per tal de….no sé exactament què. Cadascuna d’aquestes etapes porta associada una excursió (a vegades amb bus), tot un seguit de preguntes a la gent per tal de trobar el lloc en qüestió (gent amb qui, habitualment, compartim pocs coneixements lingüístics, i el turc no és evident); un cop trobat, fer les esperes de rigor, els tràmits burocràtics en si i, finalment, prendre el te de ritual. Total, 6 hores i 4 tes més tard, vam acabar i érem legals a Turquia. Cal dir que, si no fos per la
infal·lible amabilitat de la gent i dels funcionaris, aquest viacrucis podria haver durat dies. A les 8 del vespre vam tornar al Talula i ens trobàrem una nota dirigida a Miss Laura, on ens deien que demà, avui, havíem de tornar a Duanes,…..
09.05.2009 Clons
9 Mayo 2009 at 22:57 | In diario | Leave a CommentTags: Ambaixada d'Espanya, autobús, burocracia, desorientació, espera, hospitalidad, peperos, secretari
Finalment ahir teníem cita a l’ambaixada per fer una petita gestió, de manera que a primera hora ja saltàvem de bus en bus, tractant d’arribar a Hazmieh, la zona de
Beirut on està la delegació espanyola; el tema no és gaire fàcil doncs els autobusos no porten ni número ni destí, els conductors no parlen més que àrab i ningú té massa clar on està res (penseu que aquesta ciutat va estar dividida per la Línia Verda durant anys i els d’un costat no podien entrar a l’altre); afortunadament la gent és sol·licita i el darrer bus, ple de soldats, es va sortir del seu recorregut i, preguntant aquí i allà, no va parar fins deixar-nos en el nostre destí.
Un cop a l’ambaixada van ser 4 hores d’espera i cinc minuts de gestió davant un estirat i fatu secretari d’ambaixada. Després, tornada a capbussar-se en el tràfic de Beirut que, entre lo caòtic i intens que és, i la agressivitat que mostren els conductors, fan de la circulació una batalla campal. Aquestes passejades en bus ens permeten veure molts edificis amb marques de la guerra, amb façanes picotejades de trets i obusos; també fan que ens familiaritzem amb les cares del nombrosos candidats a les properes eleccions del mes de juny, les quals tenen al país excitat. A mi, haig de confessar, em creen una certa inquietud pel futur del Líban, ja que ningú em pot negar la semblança d’un dels candidats amb en Ruiz Gallardón, un altre es pastat que en Zaplana, un tercer podria passar per en Rajoy i, per acabar d’alarmar-me, un quart és la viva imatge d’en Ruiz Mateos, boqueta de pitiminí inclosa.
Què passa?; han emigrat d’Espanya o es que es reprodueixen clònicament?.
18.02.09. EL MARE ROSSO.
18 Febrero 2009 at 9:40 | In Diario de a bordo | Leave a CommentTags: burocracia, fondeos, fruta y verdura, italianos, latinos, madrugada, Mar Rojo, Mara Rosso, Talula, Tromba
Hoy antes de partir, nos hemos despedido de Tromba, un italiano que ha pasado casi 4 años en el Mar Rojo. Lo conocimos hace dos días y estuvimos cenando con él y con los hermanos italianos para que Tromba, nos diera información del Mar Rojo. Empezamos a las 8 de la tarde y sin darnos cuenta, se nos hicieron las 4 de la madrugada. Velada entrañable, riéndonos y compartiendo la misma complicidad cultural que tenemos todos los latinos y recopilando información para saber donde ir para conseguir fruta y verdura, que fondeos son los más bonitos y mejor protegidos, qué tal la burocracia por estos países y así un largo etcétera que ha hecho que esté emocionada y con ganas de ver todo lo que nos explicó un hombre, que además, se enamoró de este mar: el Mare Rosso!!
Blog de WordPress.com. | Theme: Pool by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.



