cinco años sin calcetines

El vent persevera, però les previsions diuen que aviat remetrà una mica i caldrà espavilar-se, deixar la seguretat de la marina, lliurar amarres,  aixecar veles i cap l’oest que falta gent!. Hem viscut castanyes més fortes que aquesta, les quals hem hagut de capejar  a l’ancla, però la veritat és que ens fa mandra sortir fora; cada cop que ens apalanquem en un lloc com aquest, després ens costa arrancar; no sé si és que ens fem vells,  que portem un empatx de milles o que ja fa un grapat de mesos en que navegar és sempre lluitar contra el mar, quant el que ens agrada és lliscar amb ell.
Potser són les poques ganes de marxar, però la veritat és que notem una diferència entre el tarannà dels usuaris d’aquesta marina, respecte als de Marmaris. Aquí la majoria son xarters i algun que altre veler particular que està de vacances ; no sé si en això rau l’explicació però el fet és que, “sin echar cohetes”, aquí la gent es saluda i, fins i tot, ocasionalment, poden somriure i dirigir-te la paraula. Malgrat això, demà tirarem cap a les Ciclades.