cinco años sin calcetines

Un cop el sol visible, i amb el cor en un puny, vam girar la clau per engegar en Constantino. Li va costar una mica més que ahir, i segur que menys que demà, però és va engegar.

Vam aixecar ancora i cap a Marmaris, que falta gent. Era el tercer cop que sortíem amb aquest destí i tenia que ser el definitiu, ja que allà esperem trobar un bon mecànic. Pel camí es feia evident que les Fúries jugaven amb nosaltres: mar de fons en contra, corrent en contra i un vent fluix de proa que cada deu minuts canviava d’amura: esgotador i enervant. Afortunadament el paisatge de la costa turca que teníem a estribord era deliciós i, per babord, començava a retallar-se Rhodes. Al voltant de les 4 de la tarda, un cop més, va saltar un vent fort de component N que inicialment ens va fer guanyar velocitat; posteriorment, al acostar-nos a la escarpada costa i a l’estret de Sark, entrada a la badia de Marmaris, el vent va embogir: ratxes que passaven de 10 a 30 nusos i canviaven la seva direcció 180º; vam haver de rissar major, treure les veles de proa i continuar només a motor. Ja dins la badia de Marmaris, a tot arreu es veien cartells anunciant la marina on anàvem i el canal de VHF pel qual calia avisar però, com sempre, per més que intentàvem comunicar-nos ningú responia. Va costar trobar l’entrada i, un cop allí, vam despertar al vigilant de la caseta a crits, sistema de comunicació de baixa tecnologia, però molt socorregut. A les 8 del vespre estàvem amarrats a una marina gegantina, amb supermercat, bars, restaurants, botigues de subministraments nàutics, perruqueria i, fins i tot, una emissora de FM; marina que, a jutjar pel personal que veiem, fa també les funcions de geriàtric flotant.
Cap queixa, amb cinquanta anys estar en llocs on tothom és més gran que jo em fa sentir jove.