cinco años sin calcetines

Ahir era dia de preparació per un altre saltet cap a l’oest: posar gas-oil, comprar menjar fresc, revisar motor. Al fer això darrer veiem que el filtre d’aigua de mar està brut; per netejar-lo cal obrir la tapa, la qual es resisteix fins que…peta!. Problema!. Cal trobar un filtre nou!. Comencem a investigar i aviat veiem que no serà fàcil. Dos hores de trucades, voltes i preguntes més tard és evident que en aquestes latituds es fa entrar l’aigua directament al motor (?!) i que si volem un filtre nou, cal demanar-lo a Istanbul. Com si fóssim de nou al Pacífic, hem de recórrer al bricolatge creatiu; afortunadament Déu va inventar l’epoxi i a primera hora de la tarda tenim una tapa rehabilitada.

Una mica més tard ens visita en Goru qui ens regala dos bosses a rebentar de fruita i verdura; diu que ho ha recollit a l’hort del pare, però és evident que ho ha comprat a un supermercat i pagat de la seva butxaca la qual, intuïm, no està sobrada; ens deixa ben clar  que no vol res a canvi, de manera que no ens queda altre que acceptar el regal humilment. El nostre dèficit de Karma amb els que menys tenen, no deixa de créixer.
Com que demà ens separarem del Champfleury, veler francès amb qui venim compartint estela des del Líban, anem a sopar plegats a un restaurant on, per un cop, intentarem saltar-nos el “Tantuni”, el fast-food local. Mengem una selecció d’especialitats de la regió, totes delicioses i amb noms impronunciables; per regar-ho, tastem el “Salgam Suyu”, beguda de color vermell intens i de gust salat i picant, feta de raves, especialitat de Mersin. Filtres no en tindran, però a la taula poc els podem ensenyar.