cinco años sin calcetines

Ja descansats, a primera hora del matí ens disposàrem a seguir el viacrucis burocràtic per a legalitzar l’entrada a Turquia. Calia anar a la Cambra de Comerç a comprar
formularis, al “Harbour Master” perquè els ompli, a la policia d’immigració perquè fessin els visats, per lo qual, descobrirem, feien falta uns timbres de l’estat que calia anar a comprar a Duanes, per tornar a la policia i aconseguir que ens estampessin el visat en el passaport; fet això calia anar de nou a Duanes, però aquest cop a un departament diferent a un lloc diferent, per tal que donessin testimoni de que no portàvem ni armes, ni drogues ni la pesta porcina (testimoni que donaren de bona fe) i, arribats a aquest punt, calia tornar al “Harbour Master” per tal de….no sé exactament què. Cadascuna d’aquestes etapes porta associada una excursió (a vegades amb bus), tot un seguit de preguntes a la gent per tal de trobar el lloc en qüestió (gent amb qui, habitualment, compartim pocs coneixements lingüístics, i el turc no és evident);  un cop trobat, fer les esperes de rigor, els tràmits burocràtics en si i, finalment, prendre el te de ritual. Total, 6 hores i 4 tes més tard, vam acabar i érem legals a Turquia. Cal dir que, si no fos per la
infal·lible amabilitat de la gent i dels funcionaris, aquest  viacrucis podria haver durat dies. A les 8 del vespre vam tornar al Talula i ens trobàrem una nota dirigida a Miss Laura, on ens deien que demà, avui, havíem de tornar a Duanes,…..