cinco años sin calcetines

Fa dos mesos que vam deixar Tailàndia; en aquest temps hem fet més de 4.200 milles: Déu n’hi do!.

Ahir vam visitar Sawakin i vam tenir el primer tast del Sudan profund. El xoc cultural i el viatge enrera en el temps son impressionants. D’entrada sobte l’aspecte de la ciutat vella que, si no fos pels minarets que s’aixequen aquí i allà, podria ser Dresden després dels bombardeigs de la segona guerra mundial; en Mohammed, l’agent, diu que no han estat les bombes sinó el temps i el clima.La Sawakin “nova” no està molt millor: cases en estat ruïnós, cap rastre de carrers asfaltats, voreres o clavegueram, tot això en un món dominat per les cabres i els carros tirats per diminuts ases.

Els homes, alts, ben plantats, sovint van armats amb unes espases immenses que, a diferència del que passava amb els punyals del Iemen, a totes llums decoratius, semblen formar part de les eines quotidianes. Les dones, en un etern gest de tapar-se i destapar-se la cara, van  cobertes de dalt a baix, però, a la manera africana, amb teles estampades de colors vius, transmetent una alleujament del cor que feia temps trobàvem a faltar; moltes duen una anella que travessa una de les aletes del nas i tatuatges a la cara.El mercat, molt animat, és gran i ben proveït de verdures, queviures i objectes d’ús quotidià; aquests inclouen espases, punyals i grans fuets, així com tota mena d’objectes rudimentaris fets de manera artesanal amb pell i cuir de cabra: selles de muntar, tamborets, sandàlies, cantimplores,..; el fluid elèctric és, evidentment, un luxe del que gaudeixen poques cases; això fa que els muetzins hagin de cridar a l’oració a pulmó, tal com ho feien a l’època del profeta. Moltes cases disposen a l’entrada d’un gros contenidor de cuir ple d’aigua, on qualsevol vianant, sense demanar permís a ningú, pot saciar la seva set, tota una mostra d’hospitalitat i civisme en un lloc on l’aigua corrent és un concepte inexistent i on la meitat dels carros que circulen traginen aigua d’un lloc cap a l’altre.

Vaja que, a banda d’algun que altre mòbil, tan dels que s’usen per parlar, com per anar d’un lloc a l’altre, aquest lloc no es molt diferent de com deuria ser a l’època d’en Livingston i l’Stanley.