cinco años sin calcetines

Ens hauria agradat parar a Massawa, Eritrea, però el vent ha donat per pujar més i cal aprofitar-lo. Ara les previsions indiquen que a les properes hores girarà cap a nord i nosaltres hem de cercar un lloc on parar i descansar. La idea és intentar arribar avui, mentre hi hagi llum, a una espècia de port natural, Khor Nawarat, just al nord de la frontera entre Eritrea i Sudan, on les guies prometen un bon fondeig des del que contemplar desert i camells; si no ho aconseguim, continuarem una mica mes enllà, fins a Suwakin, una ciutat portuària al sud de Port Sudan.

D’una manera o altre, per segona vegada, tocarem Àfrica; la primera va ser a la costa occidental, Senegal, Gàmbia, Cabo Verde, ja fa quatre anys. Mentre ens acostem al litoral africà un multitudinari banc de dofins, petits, vermellosos i amb una cua una mica contrafeta, ens escorta fent les seves habituals cabrioles i exhibicions. La Suri, sorprenentment, ni se n’ha adonat.

Ahir, a la roda de ràdio que mantenim entre els velers que vam sortir més o menys plegats d’Aden, ens van assabentar que el Tribunal Internacional ha acusat formalment al president del Sudan. Això complicarà la situació dels occidentals per aquestes terres i caldrà anar amb cura. Per cert, en aquesta roda, que informalment anomenem Viking Red Sea, som uns 8 velers; un d’ells ianqui (no se’n veuen gaires pel Mar Roig i els pocs que hi ha, van molt de pressa i amb la bandera plegadeta; aquest nostre és una honrosa excepció), la resta, excepte nosaltres, està clar, són suecs o noruecs.
No deixa de sorprendre’m  que, països com ara  Noruega, amb poc mes de 4 milions d’habitants, tinguin tants de súbdits navegant per aquests mars de Déu; de fet sempre els pregunto si queda algú allí.
Pel que fa a espanyols i, fins on nosaltres sabem, la concurrència és tan nombrosa com la de búlgars, país amb una coneguda tradició marinera, representats pel veler Magnòlia, el capità del qual, curiosament, és diu Vasco.