cinco años sin calcetines

És un dels països de les Mil i una nits, però vingut a menys. És un país que ha patit darrerament convulsions i guerres i que ara està unificat, una mica a la força, sota l’ègida d’Ali Abdulah Saleh, el president des del 1979, les fotografies del qual  son, a la més pura tradició staliniste i en contradicció amb els preceptes alcorànics iconoclastes,  la imatge més comú del país, malgrat ell, em sembla, en té poc de comunista.
Un país que mostra símptomes poc encoratjadors com un exercit que sembla estar en peu de guerra, no sé contra qui, potser per distreure’s, i on l’uniforme dels nens a l’escola és de color verd oliva, com si ja fessin la mili.

El Iemen és un estat força islàmic, en el qual les fotografies dels màrtirs palestins pengen de molts de comerços, incloses les oficines de la Western Union. Un país on les dones son ombres negres, indistingibles unes de les altres (encara que, al cap d’un dies, l’ull curiós intueix que, sota la ubiqua túnica negre, no son tan espartanes ni islàmiques com un pensaria).
Els homes son cridaners, violents, amb una exuberància gestual que faria passar per discret a qualsevol napolità. Els agrada jaure i xerrar.

Les diferencies entre el sud i el nord no es limiten a les seves divergències ideològiques dels darrers anys, van més enllà: al sud són més oberts a occident, suposo que com a resultat del seu passat de colònia britànica i els homes vesteixen amb camisa i un mocador a manera de faldilla com a altres llocs d’Àsia; al nord son més àrabs, més tancats, més afeccionats a les armes que veus arreu, i els homes vesteixen amb una túnica blanca, que es cenyeixen amb un cinturó ample i decorat, on porten el tradicional Jagger o punyal corbat (espai que cada cop més ha de compartir amb el mòbil), un mocador per turbant i una americana, la qual sempre sembla de segona mà; alguns porten els cabells i la barba tenyits de color carrota. Comparteixen, a banda d’un lleuger menyspreu nord-sud, el gust pel qat, un caos circulatori notable i una poca afecció per la neteja pública.

Però els queden restes d’un passat més gloriós: una gastronomia subtil i variada, una arquitectura digna de les mil i una nits i, malgrat alguna actitud hostil aïllada, una gran amabilitat i deferència cap els estrangers; esperem que  aquesta amabilitat també l’usin entre ells, que és el més important.