cinco años sin calcetines

Primer dia sencer a Aden; hem fet les coses més urgents al Talula (canvi oli i filtres després de tant de motor), Internet (un desastre, una hora per enviar un missatge), hem anat a sopar a un restaurant a prop del mercat (res de forquilles per menjar el suposat tauró enfarinat) i per acabar, una cervesa al mateix club que ahir ens va donar la murga durant quasi tota la nit. És un lloc singular: les dones que a l’exterior son ombres negres, aquí van amb escots i shorts; es fumen narguiles, hi ha tota mena de licors i un músic molt dolent que canta cançons irreconeixibles fins que no arriba la hora disco-islam. Parlem amb un senyor força mamat que no ens vol dir la nacionalitat (diu que és de l’Orient mitjà), que odia als Shiites i que li assegura a la Laura que és molt afortunada i que, ell i jo, a la nostre edat, tenim que cercar la veritat. Un galimaties d’home.
Malgrat els diners gastats, el club no perdona i, quan ja estem dormint, torna a regalar-nos amb el seu pop musulmà a tota llet.
Com no podem passar una altre nit així, aquest matí hem canviat el fondeig per allunyar-nos del club dels 1001 decibels. A mitja operació se’ns creua un dhow que fa maniobres com un posseït: tot gas endavant, tot gas endarrera; ens va de poc que no ens envesteix per davant i, en la conseqüent maniobra per esquivar-lo, ens va de encara menys de no encastar-nos contra el moll. Una bona dosi d’adrenalina de bon matí; afortunadament ni els dits de la Laura ni el Talula han sofert cap mal.