cinco años sin calcetines

Després de sobreviure al trànsit pel ” Bulevard dels Pirates”, ja som a Aden, antiga capital del antic i comunistillo Iemen del Sur. En teoria ja només ens quedarà el trajecte d’Aden a Bab-el-Mandeb per preocupar-nos dels bucaners, però això serà d’aquí a uns dies. Les primeres impressions són d’un país àrab, àrab; ja ens estendrem sobre el particular en el seu moment.
Mentre ens acostàvem a la costa del Iemen, les aigües s’anaven fent més i més verdes, com si ens apropéssim al desguàs d’un gran riu; però per aquí els rius, precisament, no abunden, ni petits ni grans, només els wadis, que són els secs.
La primera imatge de la ciutat és força pintoresca: barris escampats sobre muntanyes força abruptes i rocoses i totalment despullades de vegetació, amb minarets de mesquites despuntant sovint.
Vam visitar les autoritats (cada oficial, aduanes, inmigració, te un matalás al costat de la cadira per jaura quan no fa anar el bolígraf), vam canviar ‘dopers’, pel que va caldre fer una petita excursió amb un taxi (un cotxe que queia a trossos, fort contrast amb els 4X4 nous de trinca d’Oman), el conductor del qual estava mastegant mecànicament un grapat de qat (una planta narcótica que masteguen per aquestes latituds, com per altres masteguen betel); malgrat això semblava força despert .

De tornada al Talula, vam menjar una mica de pizza, cortesía pels Kiribatis, i ens em vam anar a dormir molt d’hora, doncs no ens aguantàvem els pèts.
Però el desitjat descans no va arribar: primer va començar a bufar tot el vent que havíem estat demanant durant una setmana i no ens havia estat concedit; després va obrir les portes una espècia de discoteca islàmica, davant per davant del Talula. Van estar tocant els darrers èxits del pop sunní i chiita, a 120 decibels i fins a altes, o més aviat, petites hores.
Avui vull acabar donant les gràcies a les nostres FFAA que, un cop més, ens han demostrat com es preocupen pel personal. Molts de velers transitant per aquestes aigües es posen en contacte amb les autoritats dels seus respectius països per tal que els informin de les forces que aquí tenen destacades i de com posar-se en contacte amb elles; habitualment reben respostes útils i informatives, en el pitjor dels casos amb telèfons i noms de contacte. Nosaltres també vam escriure al Ministerio de Defensa, però la única resposta que hem rebut és un breu mail dient que el nostre ‘cas’ (?!) havia estat passat al “Estado Mayor de la Defensa”; francament, no sé si ens acollonen o és que,  a les esferes oficials, el “Estado Mayor de la Defensa” és un eufemisme de paperera. En fi…