cinco años sin calcetines

Ja fa un dia que vam deixar Salalah i ens estem acostant a l’entrada del corredor de seguretat; de fet ens acaba de creuar per la popa un vaixell de guerra, el qual deu guardar l’entrada est d’aquest “Bulevard dels Pirates”; segurament serà el primer d’una llarga llista que veurem en els propers dies.
Seguim navegant en conserva amb els nostres amics noruecs del Malin i els nostres amics italians del Kiribati; amb ells hem pactat prèviament tots uns procediments d’emergència: canals de VHF i de HF pels que comunicar-nos i que, per evitar ser descoberts, anomenem amb lletres; horaris per posar-nos en contacte; procediments nocturns (anem sense llums de navegació i el Kiribati, posseïdor del radar més potent, ens adverteix de qualsevol perill, hostil o no, que s’acosti). De moment la primera nit ha estat molt tranquil·la i la única cosa a ressaltar, absolutament positiva, era la increïble fosforescència de les aigües que feia que l’estela que deixem il·lumines amb el seu resplendor les veles. També es tremenda la quantitat de crancs i bestioles similars que es veuen nedant al mig del mar i que contribueixen també a la fosforescència general; la profunditat on som es de mes de 2000 metres, pel que no em pregunteu que hi fan crancs aquí.
Esperem que tot segueixi així i que, a més a més, l’Eolo ens regali una mica de vent ja que, de moment, portem moltes hores de motor.